21 nov 2019 Dormir, excloure, triar

Certs insomnis plantegen una pregunta al cor de la democràcia espanyola. Quan Pedro Sánchez va confessar, el mes de setembre passat, que “no dormiria a la nit” si el seu govern tingués ministres de Podem, estava dient que hi ha partits als quals se’ls permet presentar-se a les eleccions generals sempre que no pretenguin governar. Aquestes paraules –que el líder del PSOE ha hagut de menjar-se– van ser molt més que una reivindicació desesperada de la confortabilitat bipartidista. En realitat van ser un assenyalament impropi entre opcions democràtiques, una cosa que ens mena a la següent pregunta: pot una democràcia homologada del segle XXI acceptar exclusions que vulneren el sentit profund de la voluntat popular i de l’alternança en el poder? Fixeu-vos que ara no estic parlant d’un hipotètic referèndum sobre Catalunya ni de la llei de Partits que es va aplicar al seu dia a Euskadi per prohibir unes candidatures. M’estic referint a la distància entre participar del joc democràtic i tenir possibilitats reals d’accedir al govern amb tota normalitat. No fa falta ser votant d’Iglesias per veure que alguna cosa no funciona si es tracta d’etiquetar com una anomalia (o un escàndol o una amenaça) que hi hagi ministres que s’ubiquen a l’esquerra del PSOE.
 
Podem no va néixer com a partit testimonial o satèl·lit, des del primer dia va fer explícita la voluntat de disputar espai, vots i llocs institucionals a la resta de formacions polítiques, especialment als socialistes. El PCE i les seves coalicions continuadores es van convertir, durant anys, en simple decoració al Congrés dels Diputats, un fet que els impulsors de Podem tenien molt present, justament per evitar-ho. Iglesias i el seu equip han vingut representant-se com la novetat, l’oferta capaç de dir i fer el que els socialistes ja no podien o no volien, en un context de crisis superposades, de canvi generacional i de descrèdit dels polítics de sempre. Malgrat certes retòriques i estètiques estudiantils inicials, a Podem tenen clar que el purisme dels principis és la tomba de tot partit que aspiri a asseure’s a la taula dels grans, per això entre la poesia del 15-M i la prosa que ara fa servir la direcció podemita hi ha una distància sideral; no ho anoto com a demèrit, és per recordar que l’agenda del nou soci del PSOE no deixa de ser reformista i pragmàtica, dins d’una socialdemocràcia que es pretén més clara i robusta, acompanyada de certes batalles culturals que –fem memòria– no són més complicades ni menys necessàries que el que va representar la legalització del divorci o la despenalització de l’avortament.
 

Des d’una perspectiva catalana, resulta estranya la demonització de l’acord PSOE-Unides Podem

 
Des d’una perspectiva catalana –que és la de qui firma aquestes línies– resulta estrany –anacrònic, sobretot– que certs polítics, certs dirigents econòmics i certs mitjans de Madrid provin de combatre l’acord PSOE-Unides Podem presentant-lo com una cosa terriblement perillosa per a les institucions, l’estabilitat i la democràcia en general. Alguns d’aquests crítics, per cert, no van alçar gaire la veu davant els pactes forjats pel PP, Ciutadans i Vox. A Catalunya hi ha una altra mirada: serà perquè el PSUC va tenir un pes important des de les primeres generals del 15 de juny del 1977 i perquè molts governs municipals van néixer el 1979 d’acords entre socialistes i comunistes que la demonització de Podem no cola. La major part de l’opinió pública catalana és impermeable a aquest pànic prefabricat. És cert que l’any 1980, davant les primeres eleccions autonòmiques, certes elits van alimentar el temor d’un Govern social-comunista, una cosa que va beneficiar la candidatura de Jordi Pujol. Però a hores d’ara, després de tants anys de pujolisme i després de dos tripartits d’esquerres a la Generalitat, també després de dècades de governs locals amb el PSUC i posteriorment ICV, els contes sobre “els rojos que es mengen els nens” són més que ridículs. Fins i tot els comuns d’Ada Colau –en tantes coses diferents de la molt responsable cultura política del desaparegut PSUC– han acabat sent menys antisistema del que semblava i del que ells pretenien durant el seu primer mandat a l’Ajuntament de Barcelona.
 
Indubtablement, per als entorns vigilants del Madrid de les palanques del poder i la suposada ortodòxia constitucional, hi ha un element a Podem que el converteix en més sospitós encara, i no és la seva agenda social i econòmica. Parlo, com heu endevinat, de l’enfocament que el partit d’Iglesias dona a la crisi catalana, apostant per la negociació amb els independentistes i sense excloure una consulta pactada, en la qual ells –sempre ho remarquen per evitar malentesos– demanarien que els catalans votessin no a la secessió.
 
Cal inscriure la histèria desbocada d’alguns –cas d’Alfonso Guerra, per exemple– contra un acord Sánchez-Iglesias dins del que Daniel Innerarity descriu encertadament com a “enviliment de l’espai públic”. Els que persisteixen a repetir que “ve el llop” anhelen, potser, una democràcia de cartró pedra en la qual, al final, sigui igual si tries aquest o aquell.