ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Clima i conviccions
5595
post-template-default,single,single-post,postid-5595,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

25 nov Clima i conviccions

Tenim escrit que, durant anys, ERC va aconseguir acomplexar les bases de CiU de tal manera que els convergents volien ser tan contundents com els republicans en certs discursos, alhora que la CUP va aconseguir el mateix amb les bases d’ERC. Això s’ha notat molt (i encara es nota) a la vida municipal, i explica algunes ruptures i alguns pactes, i també situacions kafkianes en alguns consistoris.
 

La direcció d’ERC té la convicció quela política de blocs està esgotada

 
Els fets de l’octubre del 2017, la DUI fake , el 155, les eleccions del 21-D d’aquell any, la presó, l’exili i la sentència del Suprem han intensificat aquest fenomen però han modificat la posició dels actors: ara són les bases d’ERC les que noten la pressió permanent de JxCat, que al seu torn és altament sensible a les posicions de la CUP, de l’ANC, dels CDR i dels guardians de l’ortodòxia unilateral. És dins d’aquest clima que els partits independentistes es mouen i calculen els seus passos.
 
Ho va dir Miquel Iceta ahir a RAC1 i té raó: sorprèn força que ERC no mostri més seguretat en les seves posicions actuals quan és un fet que els de Junqueras fa diversos comicis que són el partit més votat a Catalunya, la qual cosa és un aval. La consulta a la militància republicana sobre un acord amb el PSOE està pensada per pressionar Pedro Sánchez, però també per solemnitzar un consens intern que té relació directa amb l’autoritat especial de què gaudeix avui Junqueras des de la presó, un ascendent que no havia tingut cap dirigent republicà des del 1977. Per sota d’aquest neguit hi ha el temor de no ser compresos pels electors quan arribin les eleccions catalanes, les que hauran de clarificar –se suposa– quin camí adopta a mitjà i llarg termini l’independentisme polític. En el rerefons també hi ha la memòria del vot de càstig que ERC va rebre després del segon tripartit, un sentiment que conviu amb l’orgull dels actuals dirigents per un pacte de govern que Carod-Rovira va justificar amb uns arguments semblants als que Junqueras fa servir avui per insistir que cal “ampliar la base”.
 
Mirem-ho sense filtres: la direcció d’ERC té la convicció que la política de blocs està esgotada i que el futur passa per explorar noves aliances a Catalunya, una hipòtesi que no es pot desconnectar precisament del paper dels republicans en la política institucional a Madrid. Per això és tan important que Sánchez faci possible un acord que no sembli un “gratis total” d’ERC i que, alhora, no sigui denunciat per la dreta i els seus mitjans com una “rendició davant dels sediciosos”. La taula de diàleg (i com aquesta es defineix) és la metàfora que hauria de permetre quadrar el cercle i sortir del bucle.
 
Malgrat que el pacte de JxCat i el PSC a la Diputació de Barcelona i l’acord fallit entre Colau i Maragall a l’ajuntament barceloní suggereixen una altra cosa, el factor principal que determina tot aquest sudoku és que JxCat (i mentre Carles Puigdemont lideri) només pot pactar amb ERC (i la CUP), mentre que ERC també pot pactar amb els comuns i els socialistes. I el clima, a més, ho tapa tot.

Etiquetes: