29 nov 2019 Arròs i gendarme
Una escena familiar dels anys cinquanta: una taula parada, al voltant de la qual hi seuen pares, avis i fills, tots a punt de menjar-se un arròs. Una escena pública del 1939: fileres de persones que passen la frontera amb maletes i mocadors de farcells, fugint de l’Espanya de Franco mentre els gendarmes s’ho miren amb el posat de qui vol fer rutina del que és excepcional. Arròs i gendarme. Tot això ho he vist a la magnífica exposició de pintures de Daniel Berdala, que encara podeu visitar –fins demà dissabte– a la petita sala La Mirada Expandida, al barceloní carrer Bailèn, 119.
Us en parlo perquè em va emocionar el que hi vaig veure. Alerta, perquè les emocions estan de rebaixes i el terme és grapejat per qualsevol venedor de fum. Quan dic emocionar vull dir que va encendre l’interruptor més delicat de la intuïció i del discerniment. Berdala apunta els nexes subtils entre la memòria íntima i la memòria col·lectiva, entre el lirisme ordinari de cada llar i l’èpica amargant de la història recent. Imatges de la vida quotidiana sota la dictadura –sensacional pintura d’un grup de joves amb Vespa– i també imatges de la vida abrupta dels derrotats que emprenen la ruta de l’exili enmig de les muntanyes, “sense dir res”, com fa el poeta. L’exercici d’autoreconeixement que ens proposa Berdala ens interpel·la sobre la superposició dels diversos passats que portem a la motxilla. A vegades, en som ignorants, però els anem traginant. Per això l’exposició es titula, encertadament, Pensava que ho sabies . Però mai ho sabem tot, sempre hi ha angles morts de la memòria. Fent broma, li dic a Berdala que la mostra hauria de portar un altre títol: Arròs i gendarme.
Daniel Berdala apunta els nexes subtils entre la memòria íntima i la memòria col·lectiva
A partir de fotografies familiars i de fotografies d’André Alis, el farmacèutic de Prats de Molló que atrapava la realitat que veia a la frontera, Berdala evoca moments on les figures –desdibuixades o entelades– tenen el protagonisme dels vells fantasmes que no poden escapar del castell. Són figures alienes a la història perquè formen part d’un present que hem convingut a fer etern i efímer alhora. Com el retrat de la mare de l’artista contemplant l’horitzó, una presència que ens reclama i que vol conjurar les trampes de l’enyorament i de la nostàlgia. Com aquells homes que travessen la ratlla, capcots. El dolor i la pèrdua hi són, però no ho xuclen tot: hi ha espai per a la compassió, sense estridències. Diríem espai per a l’esperança, si no fos massa solemne. Avui i demà encara podeu gaudir d’aquest viatge al vostre endins.