ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | El bon polaritzador
5660
post-template-default,single,single-post,postid-5660,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

05 des El bon polaritzador

Paul Engler, teòric de la desobediència civil, passa per Barcelona per presentar la traducció del seu llibre al català, que s’està venent molt bé. En una entrevista amb el digital VilaWeb , fa diverses consideracions generals sobre el seu tema i també sobre la situació ca­talana. Entre altres coses, dona aquest consell: “Jo no dic que la lluita per la independència sigui bona o dolenta. Però si vols guanyar has de fer això: fer créixer la tensió i polaritzar. Ho diu la teoria. I has de ­saber que crearàs una reacció d’extrema dreta. I això té conseqüències per a Espanya”. Aquest professor nord-americà, que es declara cristià contemplatiu i místic, afegeix que el procés per assolir la independència de Catalunya “serà una lluita llarga i esgotadora”. “Si els catalans voleu guanyar, heu de polaritzar molt més. Pressionar molt més. I acceptar alts nivells de sacrificis i alteració. Si voleu guanyar, és inevitable. I una altra cosa: la meva predicció és que hi haurà més repressió”, diu.
 
El president Torra –entusiasta d’aquestes tesis– fa un tuit on diu que “tot l’independentisme hauria d’escoltar atentament” les reflexions d’Engler. La polèmica està servida, per dos motius: el context actual de negociació d’ERC i el PSOE a Madrid i la tendència habitual de Torra a manifestar-se com un activista més que com la principal figura institucional de Catalunya. El nord-americà no diu res de nou sobre la deso­bediència civil, però obté un cert ressò perquè remarca allò que alguns volen ­escoltar, sobretot els que encara s’aferren a l’esquema unilateralista i la creació d’un momentum . A banda de Torra, la CUP també està en aquesta línia, com ha fet ­saber la portaveu del secretariat nacional quan ha dit que sense un nivell de “conflictivitat i mobilització” als carrers i a les institu­cions no hi haurà referèndum d’autodeterminació. El front del “com pitjor, millor” té una intensa representació a les xarxes socials, però no gaudeix del mateix èxit a les eleccions, on ara s’imposa ERC amb el seu gir estratègic gradualista.
 

Engler explica coses òbvies que només escandalitzen qui no sap res sobre la desobediència civil

 
Engler explica coses òbvies que només escandalitzen qui no sap res sobre aquesta qüestió i qui vol criminalitzar cínicament els independentistes fent passar ­polarització com a sinònim de violència . A mi, el que em crida l’atenció és l’evident ignorància d’aquest acadèmic (no menor que la de molts acadèmics espanyols) sobre la societat catalana, un desconeixement que té una conseqüència molt greu: en les seves respostes a VilaWeb, no esmenta (ni sembla tenir present) que la meitat dels catalans no són favorables a la secessió. Tota la seva argumentació sobre la polarització com a estratègia es limita a descriure el torcebraç entre l’inde­pendentisme i els poders de l’Estat es­panyol, sense contemplar la polarització interna de la societat catalana, un assumpte central sobre el qual ja han ­començat a re­flexionar diversos diri-gents independentistes empresonats com Jordi Cuixart, Oriol Junqueras, Carme Forcadell, Jordi Sànchez o Raül Romeva.
 
L’error de l’expert nord-americà no és una anècdota. Abans d’oferir la seva recepta, no s’ha preocupat d’analitzar si la majoria de la societat catalana (i, sobretot, si la majoria dels sectors independentistes) vol aquest camí de més tensió. En termes revolucionaris clàssics, i segons els manuals, posar més llenya el foc fa possible que es pugui passar d’una situació potencialment insurrecional a una veritable insurrecció, mitjançant algun fet que, eventualment, faria vessar el got. ­Engler, des de postulats pacífics de desobediència civil, suggereix la necessitat d’anar fabricant, amb una polarització creixent i planificada, el moment de la, diguem-ne, insurrecció desobedient. Però falla la prèvia: Catalunya, malgrat la presó i l’exili dels líders del procés, malgrat la sentència del Suprem, malgrat les detencions de membres dels CDR, i malgrat altres factors, no viu una etapa preinsurrecional. N’hi ha prou de passejar per Barcelona, per les capitals de les comarques i pels pobles (fins i tot on les estelades són massives als balcons) per adonar-se que no som al Kurdistan, ni al Tibet, ni a Ucraïna. La distància entre els fets i les paraules torna a crear malentesos que obstrueixen qualsevol diagnòstic. Per cert, a Espanya, els que més polaritzen (Vox i Cs) no expliquen les seves intencions.
 
Darrere de tot això, hi ha la qüestió envitricollada del preu de la independència, en termes polítics, econòmics i socials. Sobre això, algú ha tingut el coratge d’agafar el bou per les banyes: la consellera Àngels Chacón, quan ha ma­nifestat que “la pregunta que cal fer a la població és aquest preu, fi­xar-lo, i preguntar si estem disposats a pa­gar-lo”. La responsable d’Empresa i Coneixement ubica el debat estratègic en la descarnada realitat. Això, esclar, ­trenca la promesa d’una drecera èpica a la in­dependència, com suggereix el pre­sident. Però ara ja sabem que, en el cas de les pancartes penjades al balcó de Palau, pel qual segu­rament inhabilitaran Torra, la polarització ha estat un gol a la pròpia porteria.

Etiquetes: