ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Saber anar-se’n
5649
post-template-default,single,single-post,postid-5649,single-format-standard,mikado1,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

06 des Saber anar-se’n

Cerimònia religiosa de comiat de la mare d’uns amics. Són les quatre de la tarda i ha parat de ploure fa una estona. Anem arribant a l’església en petits grups. El cel té un color de cel de pa- per de pessebre, desgastat i utilitzat moltes vegades. Abans que arrenqui el funeral, fem una mica de conversa, ens abracem. Un dels fills, després de rebre el meu condol, diu: “La mare se n’ha anat tranquil·la, feliç, sense patir”, i afegeix “la mare se n’ha anat molt bé”. Somriu. Durant tot l’ofici hi penso, en aquesta expressió: “La mare se n’ha anat molt bé”. No m’ho puc treure del cap. Què vol dir anar-se’n molt bé?
 
Fins fa quatre dies, no m’hi hauria fixat, en aquesta frase. Anar-se’n bé d’aquest món és molt més que anar-se’n sense patiments. Molt més. No és un afer relacionat només amb el cos, és un assumpte del caràcter. De la ­manera que m’ho ha dit, vol dir que la Montserrat ha dit adéu de la mateixa manera que va viure: serenament, sense dramatismes, amb humor, i amb l’elegància natural i senzilla amb què sempre va conduir-se. Tot això es desprèn de les paraules que un fill i una jove pronuncien davant dels ­assistents tot just començar la cerimònia. I de la nostra memòria: tenim ben presents alguns gestos de la ­persona que se’n va, trossos petits d’una vida.
 

A la cerimònia, el capellà hi va posar un titular: “Estem contents de poder estar tristos”

 
Saber anar-se’n em sembla, avui, tan important com saber estar. Cadascú se’n va com pot, m’imagino. La voluntat aquí no té totes les palanques, esclar. Hi ha molts condi­cionants. L’assumpte de la mort no sempre permet exercicis d’estil, moltes vegades la trompada és tan forta que tot queda a mercè d’unes forces que no podem acabar de catalogar ni d’entendre. Quan la mort arriba amb la lògica de les expectatives normals –els fills enterren els pares– és quan hi ha més espai per transformar el dolor en una altra cosa. El capellà, ahir, hi va posar un titular: “Estem contents de poder estar tristos”. Va explicar que aquesta frase no era seva, que l’havia sentida a unes persones aquella mateixa tarda, i que li havia agradat. Un mossèn, en aquestes circumstàncies, no deixa de ser un cronista perspicaç que capta el que menys es veu.
 
Sabrem anar-nos-en, quan sigui l’hora? Fa de mal dir. Però seria un bon objectiu treballar, des d’ara mateix, per poder copiar una mica els que passen a l’altra banda discretament, sense molestar gaire, sense fer tuits ni sel­fies, i sense aprofitar per provocar aldarulls entre els que es queden. No sé si som a temps de ser persones de profit, però hauríem d’intentar esdevenir difunts estimables.

Etiquetes: