ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Menor, amb mal o no
5631
post-template-default,single,single-post,postid-5631,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

09 des Menor, amb mal o no

Tot el que té a veure amb la negociació del nou govern espanyol passa per la vella i coneguda teoria del mal menor. Per a Pedro Sánchez, el mal menor és pactar amb ERC davant del mal més gran, que seria convocar unes noves eleccions generals. Per als republicans, el mal menor és contribuir a fer possible l’executiu del PSOE i Unides Podem davant del mal superior, que seria un escenari incert on la dreta possiblement tingués oportunitat de cogovernar o d’aconseguir arribar al poder després d’uns nous comicis.
 
Plantejades d’aquesta manera les coses, queda clar que el partit d’Oriol Junqueras no dubta avui entre el possibilisme (el mal menor) i el “ja s’ho faran” (el com pitjor, millor). L’aterratge al realisme dels hereus de Francesc Macià i Lluís Companys no sembla ­tàctic i respon a les lliçons de l’octubre del 2017. Els dubtes tenen a veure amb la mateixa identitat del projecte d’ERC i es poden resumir així: entendran els votants i els simpatitzants del partit independentista més antic que tingui ara un paper clau a Madrid, tan important que pot condicionar completament el seu recorregut Catalunya endins?
 

La política consisteix a ballar amb qui toca, no amb qui t’agrada més; Roca ja ho sabia, això, i Rufián ho ha après

 
Argumentar la conveniència d’aquesta funció d’ERC a la política espanyola davant d’un públic a qui fa dos anys es parlava de fer república no és fàcil, i argumentar-ho amb el líder tancat a la presó encara és més complicat. La paradoxa històrica està servida: el nou independentisme és una mutació del catalanisme polític i pretenia superar, per damunt de tot, el regateig constant que hi havia entre la desapareguda CiU i els governs espanyols de torn, però l’atzar, la demografia i els vots ens recorden que Catalunya pesa el que pesa dins l’Estat. Aquesta evidència és el revers d’una afirmació que repeteix l’independentisme i que assumeix qualsevol persona amb sentit comú: no es pot governar Espanya contra Catalunya (ni contra la meitat dels catalans).
 
El mal menor d’ERC passa, doncs, per permetre que sigui president un socialista amb tendència al tacticisme, la frivolitat i una relació boirosa amb les ­seves conviccions. La política consisteix a ballar amb qui toca, no amb qui t’agrada més. ­Miquel Roca ja ho sabia, això, i Gabriel Rufián ho ha après ràpidament, però ara no es tracta de ressuscitar el mètode pujolista del “peix al cove”, esclar. Ara es tracta d’influir per aconseguir diverses coses alhora, segons se’ns diu: un diàleg a fons sobre la crisi catalana, impulsar polítiques progressistes i, de pro­pina, aturar la repressió sobre els entorns independentistes. L’ambició és gran, però els negociadors republicans també saben que ara se’ls escolten més que fa uns mesos.
 
Quin és l’angle mort de l’aposta d’ERC pel mal menor? La competència electoral amb JxCat, que arribarà al seu punt crític quan es convoquin elec­cions autonòmiques. Tenim escrit que els de Junqueras han de mostrar-se més convençuts de la seva aposta i han de sortir a explicar-la. I han de recordar allò que diu un dirigent del PNB: “Els que et xiulen no et ­voten”.

Etiquetes: