ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | La història es podreix
5626
post-template-default,single,single-post,postid-5626,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

12 des La història es podreix

Fa temps que penso que, gairebé sempre, darrere d’un fanàtic acostuma a haver-hi un cínic. I també sovinteja que darrere d’un cínic s’hi amagui una ambició mal gestionada. La següent frase m’ho va confirmar, un cop més: “El moment polític actual és més difícil que quan ETA matava”. Això ha sortit de la boca de Cayetana Álvarez de Toledo, portaveu del PP al Congrés i diputada per Barcelona.
 
M’arriben aquestes declaracions mentre passejo per les sales del Museu Nacional d’Història i Cultura Afroamericana, a Washington DC, un equipament cultural de primer nivell, inaugurat fa poc més de tres anys. El visitant hi troba, molt ben exposada, la vida d’una part dels ciutadans dels Estats Units, marcats per l’esclavitud, la submissió, el menyspreu, la segregació, i també la lluita constant per la llibertat, els drets civils i el respecte. És un museu sobre la identitat com a conquesta, sobre el dolor com a empremta, i sobre la construcció complexa d’una ciutadania, a partir del progrés moral i dels obstacles que s’hi oposaven i encara s’hi oposen. El recorregut històric que el museu ofereix de la comunitat afroamericana acaba amb l’elecció de Barack Obama, el primer president negre, l’any 2008. És xocant trobar-se amb objectes i cartells d’aquella campanya quan a la Casa Blanca, avui, hi ha un personatge com Donald Trump. És xocant i desfibrador.
 

Álvarez de Toledo no ha calculat que la màscara del fanatisme cínic la pot acabar ofegant

 
El Museu Nacional d’Història i Cultura Afroamericana és un projecte rigorós, elaborat amb molta cura dels detalls, que aconsegueix explicar els fets i també les atmosferes d’un passat que encara és una ferida oberta. La veritat històrica que s’exposa en aquest museu conviu, malauradament, amb les mentides d’aquells que, dins la societat nord-americana, emeten missatges diaris de supremacisme blanc, de racisme més o menys explícit i d’odi sistemàtic cap a les persones de qualsevol ­minoria. Aquesta cohabitació de realitat històrica i desinformació propagandística és desconcertant i obre molts interrogants. Com pot ser que el mateix país que construeix aquest magnífic museu al servei de la veritat sigui presa tan fàcil de falsedats, rumors i fake news ? Recordeu que Roger Stone, assessor republicà clau en la construcció de la carrera política de Trump, va ser el pare d’aquella campanya que es ­basava en una mentida mil vegades desmentida per terra, mar i aire: que Obama no és nord-americà de debò, una idea tò­xica que s’ha introduït al cap de milers de ciutadans.
 
Quina importància té la veritat per a Trump? Quina importància té la veritat per a Álvarez de Toledo? Afirmar que el moment polític actual és més difícil que quan ETA matava és emetre intencionadament una història fake , que pretén substituir la història documentada i canviar la percepció per obtenir, al seu torn, un rèdit partidista. La marquesa de Casa Fuerte no és gaire original, només fa de continuadora de certes consignes infames que Mayor Oreja ja havia fet córrer sense cap mania, amb tota mena de variants narratives. Hi afegeix, això sí, el seu peculiar èmfasi. Però aquesta vegada, a la llum d’algunes reaccions contràries de víctimes dels atemptats d’ETA i de dirigents populars, queda clar que Álvarez de Toledo no ha calculat que la màscara del fanatisme cínic la pot acabar ofegant el dia que menys s’ho esperi.
 
L’estratègia de la qual forma part aquest episodi lamentable és a la vista de tothom. Primer: dir que ETA i l’independentisme català democràtic tenen el mateix projecte. Segon: dir que els independentistes catalans són tan violents com els etarres. Tercer i darrer pas: dir que el que passa avui a Catalunya és molt pitjor que el que provocaven les bombes i els trets a la nuca. Arribats a aquest punt, la història corre el risc d’anar-se podrint. Per això és tan important que parlin en contra d’aquesta desfiguració aquells que ho poden fer amb més autoritat i claredat. La misèria moral de certes comparacions queda sota una llum molt potent si aixequen la veu els que van patir aquell mal directament, testimonis que defugen el joc estrafolari. És una misèria moral que –per cert– va revestida de superioritat moral i de constants apel·lacions a les lleis i a la Constitució.
 
El passat com a podridura en mans d’alguns polítics i d’alguns periodistes sense escrúpols. Com si el públic no tingués memòria de les coses, com si no calgués respectar uns mínims factuals per parlar. Però no caiguem en la trampa que apunta Hannah Arendt: “No és probable que la ­indignació moral, per ella mateixa, aconsegueixi fer desaparèixer la mentida”. És obvi. Hipermoralitzar la conversa pública pot representar, sense voler, un reforçament d’algunes posicions que només ­funcionen amb aquest combustible. Per tant, intentem que sigui en el terreny estricte (més fred i més racional) de la po­lítica on guanyem aquesta partida decisiva. Si no ho fem així, quedarem atrapats en un laberint que potser ens donarà molta satisfacció ètica però que no ens permetrà restituir, amb força, el sentit dels esde­veniments que algú ha tergiversat de manera sal­vatge.

Etiquetes: