19 des 2019 La mare que la va parir

I el futur, què? S’acaba l’any però el ritual ordinari de clausura no serveix perquè el més important és obert. En aquest cas, obert és sinònim d’incert. Conversa tranquil·la sobre el futur de Catalunya, d’Espanya i del conflicte que vivim. Sense voler, tothom fa les seves previsions, però les anomenem escenaris . Si parles d’escenaris, sembla que no jugues a fer de futuròleg ni pretens encertar-la, és una manera cautelosa d’intentar saber el que ­vindrà. Escenaris possibles a partir d’ara? A curt termini, al meu parer, tindrem un nou govern espanyol de centre-esquerra que encetarà un ­diàleg polític sobre Catalunya, la concreció del qual desconeixem però és obvi que no podrà ser ni superfi­cial ni conjuntural; venim de tantes desconfiances acumulades que ara cal una dosi extra de compromís de tots els actors, no n’hi haurà prou amb gestos buits, que serien un fracàs. Al PSOE, cal pensar que en són conscients.
 
I més enllà? M’hi jugo un pèsol que l’executiu Sán­chez-Iglesias durarà més del que els seus detractors volen i esperen, i que serà més estable del que ­prediuen molts entorns madrilenys. ­Motius? És el primer govern de coalició a Espanya des del 1977, que arriba després d’un desgast agut dels mecanismes de ­representació, un impasse incompren­sible per a una gran majoria, sobretot per als votants d’esquerres. No hi ha marge per a més frivolitat, s’ha tocat os. Si el futur govern s’encalla en constants pugnes ­internes i no és capaç de transmetre fiabilitat i control, el PSOE i Podem es des­gastarien d’una manera tan suïcida que l’arri­bada del PP al poder no tindria aturador. Així mateix, la pressió de la dreta mediàtica i social a Madrid serà tan intensa que contribuirà poderosament a cohesionar els socis governamentals, és una llei molt antiga.
 

González el 1982 i Aznar el 1996 pretenien modelar el país d’acord amb uns projectes molt pensats

 
Arribats a aquest punt, em demano si, a més de governar amb unes polítiques suposadament més socials, el nou gabinet espanyol tindrà impuls i voluntat d’intro­duir una nova cultura política favorable a la pluralitat i a la diversitat o es limitarà a defensar les posicions sense intentar transformar a fons els marcs d’interpretació i les mentalitats col·lectives. Felipe González el 1982 i José María Aznar el 1996 van ser ambiciosos: ambdós entenien el govern com la principal màquina per transformar la societat de dalt a baix. El canvi socialista i l’anomenada segona transició popular pretenien modelar el país d’acord amb uns projectes molt pensats. Alfonso Guerra, home de verb fàcil, ho va sintetitzar d’una manera molt gràfica: “Espanya no la coneixerà ni la mare que la va parir”.
 
PSOE i Podem no són el mateix, esclar, però governaran plegats. Elaboraran Sán­chez i Iglesias un projecte que no sigui una simple cobertura efímera per a la cohabitació de ministeris repartits amb criteri partidista? I seran capaços, els líders del PSOE i de Podem, d’aprofitar la legislatura per plantejar una batalla cultural per afavorir una Espanya més oberta, més plurinacional i menys presonera de l’agenda territorial-identitària de la dreta? L’estabilitat del futur executiu espanyol dependrà del suport dels partits catalans i bascos, la qual cosa és un incentiu perquè es treballi en aquest sentit, per bé que alguns barons regionals del PSOE i altres elements intentaran que passi tot el contrari, i per això desfiguren amb mala fe el paper del PSC, que serà clau en aquesta geometria complexa. La mare que la va parir –si se’m permet– fa anys que espera novetats que portin aire fresc.
 
No serà sobrer recordar que som on som perquè s’ha trencat el guió dels vigilants més ortodoxos de l’establishment , els mateixos que van oposar-se a la moció de censura contra Rajoy i els mateixos que, després, anhelaven un govern de coalició format pel PSOE i Cs. Els mateixos, cal afegir, que es consideren traïts perquè el Tribunal Suprem no va condemnar per rebel·lió els dirigents del procés català.
 
La crisi catalana, que no es resoldrà d’un dia per l’altre, pot ser vista per alguns com un obstacle per generar una nova cultura política a Espanya, com si el conflicte obligués a suspendre la imaginació i a lliurar el manual de ­govern als professionals del quietisme. Però és justament al contrari: la necessitat de ­dialogar sobre Catalunya és una oportunitat per reformular idees i revisar esquemes, tot assumint que el moment ideal per abordar un contenciós d’aquesta envergadura no existeix. Per tant, el més conservador que pot fer Sánchez amb Catalunya és també el més audaç: fer política de debò, amb voluntat de relacionar els avenços en aquest camp amb una agenda reformista general, que només tindrà sentit si no deixa de banda el principal problema de l’Estat. Ho escriuré una vegada més: no es pot governar Es­panya sense una política seriosa i nova ­sobre Catalunya.
 
Sánchez i Iglesias haurien de tenir present una cosa de la qual ens avisa Shakespeare: “El rumor, semblant a la veu de l’eco, dobla el nombre dels que jutgem enemics”. Avui, el rumor són les xarxes socials i la seva enorme capacitat d’emetre veus equívoques d’un eco incessant. Cal fugir de la bombolla.