ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Trasters i llums
5683
post-template-default,single,single-post,postid-5683,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

26 des Trasters i llums

Vaig acompanyar l’oncle Baixamar ahir, tarda de Sant Esteve, a un guardamobles proper a l’aeroport del Prat. Hi vam arribar quan semblava que la simbomba fosca del poeta sonava dins nostre amb intensitat malparida, i totes les ombres de la carretera eren guerrers d’una pel·lícula vella d’aventures. No hi havia ni un ànima al recinte i vam recórrer aquells passadissos amb l’actitud del lladre que s’estrena. Havíem deixat a taula la família, algun amic nàufrag i una conversa que s’esllanguia enmig dels licors, la somnolència i l’avorriment. L’oncle m’ho va demanar i no vaig poder negar-m’hi.
 
D’ençà que és a la residència i els fills van decidir reformar i llogar el pis on havia viscut més de cinquanta anys, Baixamar ha guardat una part dels seus objectes aquí. Hi té emmagatzemats tres petits mobles, pintures d’un cert interès, llibres –poques caixes, perquè la majoria dels volums van anar a parar al drapaire–, la col·lecció de segells, alguna peça vagament exòtica, moltes fotografies i algunes capses de contingut imprecís i divers.
 

Vaig ser feliç uns segons, perquè vaig sentir que havíem entrat en un quadre de Magritte

 
Vaig aixecar la porta metàl·lica i vam entrar al traster fent una reve­rència inconscient. La contemplació dels souvenirs apilats d’una vida produeix, en aquesta mena d’espais reduïts, la necessitat de tenir fe i algun déu a mà. Passa una mica com amb els ­mariners a alta mar. El meu amic va començar a moure’s sense dir res. Quedava poc espai practicable i vaig pensar que ens caldria començar a moure les capses o no ens en sorti­ríem. Llavors, vaig observar l’escena des de fora. Érem arqueòlegs d’una ­civilització única i perduda.
 
“Ja ho tinc”, va dir l’oncle. Estava tan penjat de les meves cabòries que no vaig veure el que es guardava –em va semblar– en una butxaca de l’abric. Vam sortir del guardamobles tal i com havíem entrat: sense topar-nos amb cap altre ésser humà. Vaig ser feliç ­durant uns segons, perquè vaig sentir que havíem entrat en el quadre de ­René Magritte titulat L’imperi dels llums II , però després em vaig desenganyar; el paisatge era el de sempre: una pizzeria de carretera, una benzinera, automòbils amunt i avall. L’artista belga va fer una sèrie de pintures amb aquest títol i, en totes, un cel de dia ple de núvols conviu amb la penombra fascinant d’uns carrers on hi ha el contrapunt dels llums d’alguns fanals i dels llums de l’interior de les cases que veiem per les finestres. La paradoxa feta paisatge.
 
No vaig poder més i li ho vaig demanar: “Què has vingut a buscar, oncle?”. Va somriure. “Ets tu qui s’ho emporta”, va replicar.

Etiquetes: