ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | El màrtir suspèn
5839
post-template-default,single,single-post,postid-5839,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

27 gen El màrtir suspèn

Si jo fos el president Quim Torra, estaria preocupat per les dades següents: el 61,6% de catalans pensen que el Govern de la Generalitat “no sap com resoldre els problemes del ­país”. Alerta: això indica que sis de cada deu ciutadans perceben que l’Executiu autonòmic és un actor inútil. Ho diu la darrera enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), que també assenyala que el Gabinet independentista suspèn: la nota que treu és un 4,65. Per reblar el clau, el sondeig informa que el principal problema que considera la ciutadania –ho fa fins un 36,8%– és la “insatisfacció amb la política i els polítics”, i per darrere trobem les relacions Catalunya-Espanya, i l’atur i la precarietat laboral. La conclusió és evident: els catalans no amaguen la seva desconfiança vers aquells que han de governar-los, un sentiment acompanyat de fatalisme.
 
Es miri com es miri, això és un desastre. Per a qualsevol polític. Per a un polític independentista, hauria de ser-ho encara més: el descrèdit de la seva acció governamental projecta –es vulgui o no– el desprestigi per a la seva causa, que exigeix una sobrecàrrega de credibilitat en la mesura que comporta un canvi extraordinari de l’statu quo. Per això alguns insistim que la millor manera que té l’independentisme de mantenir i augmentar la seva majoria so­cial és governar amb eficàcia i fixant bé les prioritats. Ho escriurem un cop més: l’independentisme tenia tanta pressa que va oblidar que havia de demostrar solvència al capdavant de les institucions.
 

La millor estratègia de l’independentisme per augmentar la seva majoria és governar amb eficàcia

 
Avui dilluns, viurem un nou episodi de la peripècia judicial i política relacionada amb la decisió del president Torra de posar una pancarta al balcó de la Generalitat. S’espera la darrera paraula dels lletrats del Parlament sobre aquest assumpte. Els socis del Govern discrepen pel que fa a la manera de fer front a la situació sense posar en risc la validesa de totes les votacions futures a la Cambra catalana, de les quals depèn, entre d’altres coses, l’aprovació dels pressupostos. Una sortida seria que, mentre no hi hagi sentència ferma sobre la inhabilitació de Torra, aquest faci de president però no prengui part en cap votació parlamentària, escenari que, en principi, JxCat rebutja.
 
Al final, Quim Torra va haver de retirar la pancarta del balcó de Palau. Per això no convé parlar tan frívolament de “dignitat”. De què ha servit aquest gest sacrificial més enllà de regalar un relat de martirologi exprés a un activista que ha erosionat el sentit de la presidència amb la seva sobreactuació constant? El màrtir suspèn com a governant. Un dels darrers tuits presidencials proclama que “no ens farem enrere”. Novament, apareix el gran malentès: es fa passar la tossuderia personal per desobediència i es presenta el simbolisme retòric com una forma d’unilateralisme pal·liatiu. El paper de la Junta Electoral Central és lamentable, però la resposta política de l’independentisme hauria de frenar el caos i evitar la multiplicació de la desconfiança envers el Govern i el Parlament.

Etiquetes: