ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Vergonya, catarsi, ‘vendetta’
5845
post-template-default,single,single-post,postid-5845,single-format-standard,mikado1,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

30 gen Vergonya, catarsi, ‘vendetta’

Han estat tres dies intensos i, al final, ha arribat la n­o­tícia.
 
Dilluns, la vergonya.
 
Dimarts, la catarsi.
 
Dimecres, la vendetta.
 
Sí, la vendetta. Perquè dilluns el president Torra es va sentir més que traït pels seus socis d’ERC, es va sentir humiliat. Torra versus Torrent, una narrativa pulp , com dels anys trenta, per a consum de criatures. Torra versus Aragonès, el factor humà que recobreix el que sempre hem vist: la competència electoral entre uns i altres. I ahir, mogut per l’orgull ferit, el president custodi –és la seva denominació– va fer un moviment que –paradoxa entre les paradoxes– és el més sensat, com li van recordar els comuns: aprovar pressupostos i, després, convocar elec­cions. A contracor i en el darrer minut, Torra ha hagut de fer política. “Tardis piulastis”, fa la dita. Dilluns, Waterloo va posar-se en mode avió.
 
L’espectacle de dilluns al Parlament va ser una versió gore d’Els pastorets, sigui dit amb el màxim respecte per aquells que representen l’obra de Folch i Torres cada Nadal. Per a la parròquia independentista, una jornada que feia vergonya, depressiva i desfibradora, d’aquelles que alimenten la pulsió antipolítica i serveixen per proclamar que els partits “han traït l’ideal”. Alguns brocanters de la il·lusió esperen la seva oportunitat darrere del caïnisme desbocat, insomnes buscant la vibració mística que el torrisme ha esbravat assajant la desobediència improductiva; esperen també darrere de l’enyorança pels tsunamis. Per als catalans en general, dilluns va ser un dia de desgast de les institucions, la pitjor resposta possible a les arbitrarietats de la Junta Electoral Central, tot amanit amb el paperot de Cs, democràcia de barra de bar. Novament, la tecnoestructura –el secretari general de la Cambra catalana– va posar el principi de realitat, el que il·lumina la frontera entre voluntat i possibilitat. Ja es pot dir: el que pitjor ha gestionat l’independentisme –després del temps– és la relació amb els funcionaris de l’autogovern, es diguin aquests Xavier Muro o major Trapero. El judici a l’Audiència Nacional, tan important, ha quedat tapat per l’escuma.
 

La campanya pot ser un festival si no són capaços de parlar clar i assumir el risc de la decepció

 
Dimarts, quan les bufetades entre ERC i JxCat encara coïen, va ser el moment de la catarsi. Una catarsi acompanyada de miratge, el d’una república a punt d’estrenar, com va suggerir Turull. Diuen que va ser una treva, però no. La compareixença de diversos dels polítics empresonats a la ­comissió d’investigació del 155 va servir perquè els pilots del procés regalessin una sobrecàrrega d’adrenalina a les mateixes bases sobiranistes que el dia abans van llançar el barret al foc. Segons la fraseologia pujoliana, dilluns no ens vam agradar i dimarts, en canvi, ens vam agradar molt. La muntanya russa emocional. L’adrenalina havia de ser el més pura possible, per això no podia contenir gaire autocrítica: amb matisos, tots els que van comparèixer van aferrar-se al guió d’octubre del 2017, fins i tot Junqueras, que és qui lidera el gir estratègic i l’aterratge en el pragmatisme. Les apel·lacions que alguns van fer a la unitat eren coets que esclaten després de la revetlla. Com renovaran el discurs quan ningú no vol trencar l’encanteri? La campanya pot ser un festival si no són capaços de parlar clar i assumir el risc de la decepció, sense la qual no hi haurà nova perspectiva.
 
Després d’unes hores d’incertesa, rumors i especulacions, ahir migdia, Torra va solemnitzar l’obvietat, va donar el tret de sortida a la llarga precampanya i, de passada, va manifestar el seu enuig amb els socis. El relat agònic que semblava etern ha degenerat en vendetta . Quan les formes institucionals queden buides de sentit, tot esdevé combustible per al fol­klore i la paròdia. Dolor i glòria, si copiem el títol del darrer film de Pedro Almodóvar. Un altre Pedro, el president del Govern espanyol, es trobarà dijous que ve amb un president de la Generalitat que s’anirà esborrant cada dia que passi, sobretot perquè no repetirà com a candidat. Paradoxa suprema: l’esperat diàleg entre governs el començarà, per la part catalana, una figura que surt de l’escenari i que no comparteix l’estratègia que ha fet possible aquest nou marc. Què pot sortir malament?
 
Vergonya, catarsi, ven­detta . La gesticulació que es devora a ella mateixa, la re­tòrica que ha perdut el dring i fa soroll de pot. Torra encara parla del mandat de l’1 d’octubre. Dissonàncies cognitives que s’acumulen. Anar i venir dels personatges darrere de no se sap què. Entre el dilluns i el dimarts, l’independentisme va recórrer un estrany camí, presidit per una paraula-fetitxe tan rebregada que es fa servir per descriure una cosa i la seva contrària: dignitat. És un mot que frena debats, assenyala traïdors, menysté complexitats. La dignitat que pot tapar la misèria d’unes hores desafortunades i pot recordar-nos també que, malgrat la repressió policial i judicial de l’Estat, les lluites casolanes desgasten estúpidament aquells que les porten a terme.
 
Tornar a votar hauria de ser una manera de repensar-nos. Exagero. Se’ns farà llarg fins el dia de les eleccions

Etiquetes: