ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | La guerra, tal qual
5878
post-template-default,single,single-post,postid-5878,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

06 feb La guerra, tal qual

No veiem mai la rereguarda. Sempre som en primera línia de foc o molt a prop. La premiada pel·lícula 1917 , de Sam Mendes, és tan brillant en el seu plantejament i execució tècnica que alguns li neguen la capacitat de pro­vocar-nos de forma intel·ligent noves preguntes sobre la guerra. A més, alguns troben a faltar aquesta crítica explícita al militarisme cec que desenvolupa un clàssic com Camins de glòria , de Stanley Kubrick. Mendes considera –i fa bé– que l’espec­tador ja sap de sobres que la guerra és, ­gairebé sempre, el resultat d’una combi­nació tòxica d’interessos foscos, patriotismes agressius, prejudicis irracionals i promeses fantasioses. Per tant, qui veu 1917 acompanya els dos protagonistes de la història en un viatge per la guerra tal qual, amb una exposició de fets i de detalls tan eficaç que no necessita subratllats moralitzants ni cap cosa semblant. La guerra és la guerra (és a dir, una merda) però és també el que no veiem. Aquest fora de camp que, segons el meu parer, és tan important com el llarg pla seqüència que organitza tota la narració.
 
Som en el no-res, és a dir, al front. Per a l’espectador, l’experiència que contempla és tan fascinant com esgotadora. I no feu gaire cas dels que us diguin que aquesta pel·lícula és com un videojoc: aquí, des del primer moment, ningú no pot considerar-se un heroi, més aviat és un pelacanyes. Les imatges de Mendes connecten directament amb les millors pàgines escrites sobre la Primera Guerra Mundial per Ernst Jünger a Tempestes d’acer. Permeteu-me aquesta citació: “Durant el matí el sentinella del flanc esquerre ha estat ferit per un tret que li ha travessat les dues galtes. La sang sortia a borbolls de la ferida amb rajos gruixuts. Perquè la desgràcia fos completa, avui ha vingut també al nostre sector l’alferes Von Ewald; volia fer unes fotos de la sapa N, que queda a només cinquanta metres de distància de la nostra trinxera. Al capgirar-se per baixar de la posta, un projectil li va destrossar el clatell. Va morir a l’acte. A la posta van quedar grans trossos d’os del seu crani. A més, un home va rebre a una espatlla un tret de poca ­gravetat”.
 

Veient ‘1917’ és inevitable pensar en tot el que l’Europa d’avui deu a aquells camps atapeïts de joves morts

 
En el no-res, esperen la mala sort, l’enemic i les rates. Potser la sort sigui un dels elements que més ens interpel·len a 1917 , molt més que la por, la violència, el temps o el nonsense . Les preguntes sobre l’absurd de la destrucció desemboquen en un càlcul impossible sobre la sort que correrà cadascú. Gestionar aquesta sort és el més important, potser l’únic que hi ha. I darrere de la sort –o més aviat al seu voltant– hi ha la memòria: tots seran recordats, no pel que van fer, simplement perquè eren allà. La Primera Guerra Mundial democratitza la mort i, per tant, construeix una me­mòria dels caiguts que els poders de l’Estat posen al servei dels vius, amb tota la pompa possible. El duel nacional converteix en herois tots els que no tornen. Apareixen monuments memorials a tot arreu. Segons l’historiador Koselleck, “potser pot aventurar-se el judici que tots els monuments de la Primera Guerra Mundial es caracteritzen per compensar la indefensió mitjançant el pathos. La mort de centenars de milers en molt pocs quilòmetres quadrats de terreny pels quals es pugnava exigeix una fonamentació que difícilment pot ser aportada per les imatges i els conceptes tradicionals. El desig de salvar continuïtats o identitats, que van ser sobretot destruïdes per la mort, ens condueix d’una manera massa fàcil al buit”.
 
La modernitat d’una guerra sense comparació fins aleshores i, per tant, el buit. El mapa d’Europa canviarà després de la contesa, tant com la mentalitat general. El buit i la velocitat. Apareixeran nous estats mentre alguns vells imperis es convertiran en pols. Els que lluiten ignoren tot això, esclar. Ignoren també que, anys després, una altra guerra assolarà el planeta, i que hi haurà esforços per fixar una pau duradora. És inevitable que l’espectador pensi en tot el que deu l’Europa d’avui a aquells camps atapeïts de joves morts. Fem, ara i aquí, el nostre petit homenatge a George Steiner, recentment traspassat: “La història europea ha estat una història de llargues marxes. Les tropes d’Alexandre van marxar, és a dir, van caminar des de la Grècia con­tinental fins a les fronteres de l’Índia i del desert de Líbia”. A la pel·lícula de Mendes, els protagonistes són soldats de les forces britàniques: m’estalvio el fet de preguntar si el Brexit forma part o no d’aquestes llargues marxes.
 
Gaziel va reportar magistralment sobre el terreny, per a La Vanguardia , aquesta guerra de trinxeres on els periodistes, els polítics, els diplomàtics i els altres visitants entraven i sortien a la manera del personatge de Gila que truca per telèfon calçant casc bèl·lic. Però els que comba­tien no podien fugir i havien d’assumir que no n’hi havia prou amb sobreviure als obusos i al gas, que no n’hi havia prou amb complir amb la missió assignada. Això ­indicible, que Mendes suggereix amb una gran economia narrativa, és el que fa de 1917 una obra perdurable.

Etiquetes: