ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Esperant el fracàs
5938
post-template-default,single,single-post,postid-5938,single-format-standard,mikado1,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

02 mar Esperant el fracàs

Sobre el paper, el míting multitudinari de dissabte a Perpinyà tenia com a excusa la celebració d’un èxit de l’independentisme: que Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí han pres possessió dels seus escons al Parlament Europeu, malgrat la persecució de la justícia espanyola. Això dona moral a les bases del moviment, lògicament desconcertades i desfibrades des d’octubre del 2017, però no desmobilitzades, com es va tornar a comprovar.
 
Per sota de la vindicació d’aquesta victòria, el que anima de debò els convocants de l’acte de Perpinyà –gairebé tots els discursos ho van palesar– és l’espera d’un fracàs rotund: el de la taula de diàleg de governs, que es va posar en marxa dimecres a Madrid. Puigdemont no va dir res d’aquesta iniciativa, va estimar-se més delegar en Ponsatí (que encarna la puresa de l’activista) l’esmena a la totalitat d’una negociació que, paradoxalment, l’expresident vol controlar mitjançant la participació de dues persones de la seva estricta confiança. M’hauria agradat veure la cara del president Quim Torra mentre Ponsatí advertia el públic que “no ens deixem entabanar per futures fotos de taules i diàlegs enganyifa que només busquen guanyar temps per a Pedro Sánchez”.
 

Puigdemont manté l’ambigüitat, un tret característic del pujolisme

 
Més que la festa d’arrencada de la precampanya de Puigdemont (que també ho va ser), el míting de Perpinyà pretén canviar sense dissimular el marc imperant avui a Catalunya, que és el de l’intent d’explorar una sortida pactada al conflicte. Contra el marc que Esquerra Republicana ha fixat per transitar a llarg termini, Puigdemont apel·la a les emocions i al mite de la revolta pendent, per instaurar el marc del fracàs del diàleg (el com pitjor, millor), que li donaria la raó i el faria automàticament vencedor. Els xiulets d’una part dels assistents a les paraules enregistrades de Junqueras indiquen la duresa de la partida.
 
El marc que ERC ha fixat parteix d’una realitat tossuda que, a la pràctica, Junts per Catalunya també assumeix, tot i negar-la retòricament: no hi ha suport social ni prou força per repetir la via unilateral. En canvi, el marc del fracàs que Puigdemont vol fer dominant parteix de la promesa d’una independència exprés, la del procés original. Per això alimenta una bombolla èpica que els seus seguidors celebren, però que l’allunya de la Catalunya d’ara, que no viu el mateix ambient que el desembre del 2017, quan es van fer les últimes eleccions al Parlament. En aquest sentit, és molt revelador que el lema del míting fos “La República al centre (del món)”, un missatge que –més enllà de la referència daliniana– transmet un irrealisme involuntàriament paròdic.
 
Puigdemont, que vol superar l’espai convergent, manté un tret característic típic del pujolisme: l’ambigüitat. La seva consigna de dissabte va ser “preparem-nos”. L’ob­jectiu d’aquesta preparació, segons va afegir, és la “lluita definitiva”, horitzó inconcret que cadascú pot imaginar com vulgui, perquè l’absència d’estratègia és clamorosa: el momentum , el desbordament popular, la desobediència a gran escala, el Maidan català, l’arribada de mediadors de la Unió Europea… o la victòria electoral de Junts per ­Catalunya.

Etiquetes: