ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | El desconcert de la senyora Pérez
5943
post-template-default,single,single-post,postid-5943,single-format-standard,mikado1,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

05 mar 2020 El desconcert de la senyora Pérez

No us en parlo des del 2016, em sembla. Avui torna a aquestes pàgines. És la senyora Pérez, una votant de CiU que, com tants ciutadans durant molts anys, optava per aquesta opció perquè tenia la percepció que defensava “el que és nostre”, de manera molt pràctica i (aparentment) poc ideològica. En aquest punt de la pel·lícula, la senyora Pérez està desconcertada, com molta gent. La seva confusió va acompanyada d’irritació davant algunes actuacions de l’Estat, d’empipament per algunes coses que fan els partits independentistes i, sobretot, de solidaritat amb els presos i els exiliats del procés. No cal dir que la confessió de Jordi Pujol sobre la deixa amagada va deixar estabornida la senyora Pérez, que va passar de l’estupor a la indignació i, finalment, va ser presa d’un desengany profund, una mena d’escepticisme agut que encara la ronda.
 
Fa quatre anys us explicava: “Des de l’any 2012 i per influència –sobretot– dels seus fills, la senyora Pérez va anar abraçant l’independentisme progressivament, una evolució que va portar-la a votar Junts pel Sí el 27-S. Ella resumeix aquest gir de manera molt senzilla: ‘Ens han acabat la paciència’. El seu marit no ho ha vist tan clar i encara forma part del grup dels que enyoren la CiU d’antany”. Vaig perdre de vista la senyora Pérez quan Convergència Democràtica va donar pas al PDECat i, llavors, em vaig demanar què oferia la nova marca “a les senyores Pérez –velles i joves– d’aquest país nostre tan estrany”. Amb l’arribada de la coalició Junts per Catalunya, el sorgiment de la Crida, la congelació del PDECat i altres maniobres en el terreny postconvergent, la resposta a aquesta qüestió s’ha ajornat de manera indefinida.
 

És lògic que els votants concernits per l’independentisme exigeixin unes posicions clares

 
Aviat –diuen– hi haurà eleccions a Catalunya i la senyora Pérez serà cridada a triar. Els candidats d’ERC, els del PSC i els que venguin un nou projecte (el grup de Poblet o plataformes similars) intentaran connectar amb la senyora Pérez, que també serà objectiu de la candidatura que organitzi Carles Puigdemont, tot i que hi ha algunes veus d’aquest àmbit que fan i parlen com si aquest tipus d’elector hagués deixat d’existir, o com si fos una nosa que els recorda massa el pujolisme que volen esborrar. Però és difícil aspirar a un bon resultat si no tens en compte les senyores Pérez, una cosa que saben perfectament tots els que analitzen enquestes i fan números dins dels partits.
 
El drama de la senyora Pérez és que rep missatges molt contradictoris. I no és que no li agradin la diversitat i els matisos, al contrari. Per exemple, el 26 de maig de l’any passat, jornada en què que van coincidir els comicis europeus i els municipals, va decidir que votava Puigdemont per a l’Eurocambra i ERC per al seu Ajuntament. Però decidir entre opcions a les futures catalanes serà força més complicat. La gent amb la qual ella s’havia identificat habitualment, els convergents, apareixen avui com una olla barrejada, dins la qual no se sap si s’acabarà dissolent el PDECat, si es mantindrà la marca JxCat, o si en sortirà un brou de gust nou que portarà per nom la Crida i aspirarà a esdevenir la darrera i definitiva mutació del postpostpujolisme. Un dels seus fills li ha comentat que no sembla gens fàcil –expliquen els mitjans– endreçar tot el que ara es mou al voltant de Puigdemont per confegir una llista que sigui alhora convergent, anticonvergent i postconvergent, per dir-ho com ho rumien alguns.
 
Més enllà de les marques electorals, l’assumpte que més atabala la senyora Pérez és aclarir si té més raó Artur Mas (que aparca la via unilateral i confessa que es va equivocar quan va fixar un termini de 18 mesos per culminar la independència) o Carles Puigdemont (que remarca que no ha abandonat “mai la via unilateral” com a últim recurs, considera que la taula de negociació “de moment, no és útil”, i afegeix: “No hem d’esperar temps millors, ja els tenim aquí”, una descripció que altres independentistes no comparteixen pas). Quin president de la Generalitat afina més en el ­diagnòstic, el 129è o el 130è? La senyora Pérez s’ho demana de bona fe, igual com ho fan moltes persones que intenten comprendre on som i on –se suposa– que anem. És legítim i lògic que els votants –també els que se senten concernits per l’independentisme– exigeixin un diagnòstic i unes posicions clares, que no amaguin les discrepàncies evidents (ahir van aflorar novament al Parlament) mitjançant una apel·lació genèrica i condescendent a “la complementarietat d’estratègies”. En aquest sentit, va produir un efecte estrany –a la senyora Pérez i a d’altra gent– veure Mas aplaudir alguns dels discursos de Perpinyà, després d’una setmana explicant la seva sofisticada proposta d’una sortida al conflicte que passi per les urnes.

Les coses han canviat des del 2012 i també ho ha fet la senyora Pérez, que intenta combinar la seva il·lusió per una Catalunya independent amb la decepció que prové de la tardor del 2017, i el realisme indispensable per no caure en el cinisme defensiu ni en el fanatisme pal·liatiu. Ni en la combinació letal d’aquestes dues actituds.

Etiquetes: