13 mar 2020 Els últims dies
A moltes pel·lícules de ciència-ficció, drames distòpics o catastròfics, el guió s’articula sobre la idea d’“els últims dies” abans d’alguna cosa que ha de passar. Últims dies abans que la Terra xoqui contra un gran meteorit, últims dies abans d’una explosió nuclear terrible, últims dies abans d’una plaga indestructible, últims dies abans que tots els humans es transformin en zombis o en individus que se suïciden de mil maneres… Les imatges arquetípiques dels últims dies combinen la desesperació depredadora (saqueig de botigues) i l’esperança fraternal (reunions d’estranys que, en cercle, s’agafen de les mans i entonen càntics), en un retaule variat que exhibeix tota l’escala de grisos de l’ànima humana sotmesa a l’arribada del final. Les fotos dels carrers i les places buides, a Itàlia, i de carrets de supermercat plens de gom a gom (de paper higiènic i altres coses), a Madrid, em fan pensar en els últims dies. Alguna cosa s’acaba, o ho sembla. No és precisament l’estupidesa.
No es tracta de l’Apocalipsi, certament, encara que les ficcions de consum ens han entrenat perquè vegem el quadre amb aquests ulls. En realitat, són els últims dies abans de: a) el tancament total i el confinament general; b) la remissió (esperem) de la pandèmia; i c) la tornada a la vida normal, quan toqui. Amb alguns companys de la feina fem broma mentre xoquem el colze estentòriament: “Ens veiem per Nadal!”. La sensació és ambigua: el panorama és més ombrívol i preocupant que la setmana passada, però no podem alliberar-nos de certa incredulitat davant el que ens arriba. Hem consumit massa sèries. Llegim i escoltem el doctor Antoni Trilla i, llavors, tornem a la severa realitat.
Em trobo amics que parlen com si al planeta li quedessin dos telenotícies
Els últims dies, vistos com un gran espectacle, exerceixen una fascinació molt forta, com la que sentim al abocar-nos a l’abisme. És la teatralització d’una situació excepcional que, a estones, sembla un d’aquells somnis aclaparadors dels quals despertem suats i ben atordits. Els últims dies conviden, potser, a la sinceritat, perquè ara em trobo amics i coneguts que parlen com si al nostre planeta li quedessin dos telenotícies. És una cosa estimulant, que compensa una mica dels que van repetint la matraca que “tota crisi és una oportunitat”.
Vistos al detall, els últims dies ens mostren també la ximpleria en estat pur. Com la dels que parlen pensant que tothom pot teletreballar –fal·làcia descomunal– i la dels que prediquen que alentim el ritme de vida, com si poguéssim tornar, d’un dia per l’altre, als temps de Maria Castanya.