ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Por i comandament
5988
post-template-default,single,single-post,postid-5988,single-format-standard,mikado1,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

19 mar Por i comandament

Després de pensar que vivim en un món cada vegada més horitzontal (aquesta és la utopia que venen el digital i les xarxes socials) s’imposa la verticalitat pelada i sense manies. Davant la por i la incertesa, trobarem allò que sustentem amb els nostres impostos, allò que té el monopoli de la violència legítima, allò que alguns han explicat que aniria desapareixent en benefici de sobiranies més toves i difuses: l’Estat-nació de tota la vida, més o menys posat al dia, i dotat d’una burocràcia encarregada de les coses ordinàries, a la qual ara exigim abordar les coses extraordinàries.
 
Por o comandament? És una pregunta merament retòrica, ja que la ciutadania escull sempre comandament, com correspon a l’envergadura del problema que ens té tancats a casa. Perquè l’alternativa al comandament no és l’autogestió ideal dels individus (que sí que es dona a petita escala, com un bloc de veïns o un barri), sinó la tornada a l’estat de naturalesa, la llei del més fort, el tothom contra tothom, el caos. El comandament, a la Xina i en qualsevol règim totalitari o autoritari, es basa en la impossibilitat d’un control just per part de la ciutadania de les decisions preses pels dirigents. En canvi, en les democrà­cies, se suposa que el comandament (per reforçat i excepcional que aquest sigui, cas de l’anomenat “estat d’alarma” a Espanya) continua sotmès a l’escrutini de la societat, a la divisió de poders, i a les garanties que protegeixen els individus, també davant arbitrarietats eventuals de les administracions públiques.
 

La idea de l’Estat-nació i la sobirania clàssica torna a ocupar el centre de l’escena

 
L’Estat-nació de les democràcies ac­tuals actua, sobre el paper, com un Leviatan amb morrió que el governant de torn condueix amb més o menys encert. A aquest Leviatan li cedeix temporalment la ciutadania part de les seves llibertats, per contribuir a un objectiu superior, urgent i ineludible. Les brides d’aquest Leviatan no són fàcils de manegar i pot passar que el seu escut protector no ho tapi tot o, al contrari, ens acabi asfixiant; aquesta tensió és indefugible i desborda el clàssic debat llibertat-seguretat, tan recurrent durant els anys posteriors als atemptats de l’11-S. D’aquesta manera, arribat el cas, apareix la tempesta perfecta: por i comandament encavalcats. Per això són tan perillosos els nostàlgics que confonen la verticalitat amb l’eficiència. N’hi ha molts, d’aquests.
 
El Leviatan absolutista de Hobbes és “un Déu immortal a qui devem la pau i defensa: ja que per l’autoritat a ell conferida per cada individu de la comunitat, té tanta força i poder que pot dominar, mitjançant el terror, la voluntat de tothom per assolir la pau interna i l’ajuda mútua contra els enemics exteriors”. Però hi ha marge davant el monstre, malgrat tot. S’entén, i així ho considera el pensador anglès, que l’obligació “dels súbdits envers el sobirà durarà mentre, i no més, aquest sigui capaç de protegir-los”. En el Leviatan domesticat de les nostres democràcies, es manté aquest contracte, atès que el ciutadà (ja no súbdit) espera que l’exercici del poder sigui responsable i eficaç, també davant una situació excepcional.
 
Dit d’una altra manera: el Govern de Sánchez pot fer moltes coses per combatre el Covid-19 però no pot fer-ho tot. I, en qualsevol cas, haurà de retre comptes (en el seu moment) a la societat, a través del Parlament i de l’opinió pública. De tot això es deriva que la gestió política de la pandèmia es converteix en un examen no buscat de legitimitat, per al Govern i per al mateix Estat, es vulgui o no. I per això la presa de decisions al més alt nivell durant aquests dies transcendeix l’emergència sanitària i posa a prova la credibilitat de tot el sistema, i l’autoritat dels qui exerceixen el comandament. En altres temps, després de la pesta i altres plagues no era estrany que es produïssin motins, revoltes i revolucions.
 
Som al segle XXI, no pas al segle XVII. Un tuit pot provocar la dimissió d’un govern, la caiguda de les borses o una protesta a les principals capitals del planeta. No obstant això, el poder continua sent una cosa tremendament dura i trencadissa alhora. Retingueu el que va escriure Francis Fukuyama l’any 2012: “No hi ha cap garantia que una democràcia determinada continuï oferint als seus ciutadans el que promet, així que no hi ha la garantia que continuï sent legítima davant els seus ulls”. Penseu en això quan vegeu a la televisió un governant, d’aquí o d’on sigui, explicant les mesures de xoc perquè l’impacte econòmic i social del coronavirus no ens deixi a la intempèrie. En el cas espanyol, tingueu en compte també que l’emergència sanitària coincideix amb una nova crisi a la institució monàrquica, un episodi la gravetat i l’abast del qual es veuen difuminats, de moment, a causa del monotema que domina l’agenda informativa.
 
La idea de l’Estat-nació i la sobirania clàssica (la de fronteres, banderes i militars als carrers) torna a ocupar el centre de l’escena, precisament quan ens enfrontem a una crisi global, que desborda els vells paradigmes i exigeix una mica més d’imaginació. Torna un déu que no ha deixat mai d’estar entre nosaltres.

Etiquetes: