ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Com canviarem
5992
post-template-default,single,single-post,postid-5992,single-format-standard,mikado1,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

20 mar Com canviarem

No fa ni una setmana que estem confinats i ja es­peculem sobre com ens canviarà l’existència la crisi sanitària que vivim avui. De moment, quan surto al carrer per anar a comprar menjar, em sorprèn l’aspecte d’algunes persones protegides amb mascareta, barret i guants; semblen figurants d’una pel·lícula. Admeto –ja em perdo­nareu– que alguns detalls d’aquesta posada en escena tendeixen a fer-me més por que el coronavirus pròpiament dit. Però veig les terribles imatges de Bèrgam, on els militars tras­lladen els cadàvers a d’altres llocs ­perquè el cementiri i el crematori locals no donen l’abast, i no sé què dir. I ja no puc fer broma, ni puc pensar en com canviarà la nostra vida després de la pandèmia, perquè el present és massa intens. L’ara i aquí reclama tota l’atenció.
 
El que està passant a Bèrgam, Milà i altres ciutats del nord d’Itàlia fa pensar en les cròniques i les pintures que recullen les tragèdies que antany, sobretot a l’època medieval, produïa la pesta. Trobo aquest text, escrit per un religiós que va ser testimoni de la pesta a Milà, l’any 1630: “La confusió dels morts, dels moribunds, del mal i dels crits, els udols, l’espant, el dolor, les angoixes, les pors, la crueltat, els robatoris, els gestos de desesperació, les llàgrimes, les crides, la pobresa, la misèria, la gana, la set, la soledat, les presons, les amenaces, els càstigs, els llatzerets, els ungüents, les opera­cions, els bubons, els carboncles, les sospites, els desmais”. No ho poso per generar més temor, al contrari. És ­només per certificar que hem progressat i que, malgrat les dificultats enormes que vivim, els nostres avantpassats ho van passar molt pitjor, recordem-ho. No feu cas dels que us ­diguin una altra cosa.
 
Alguns detalls d’aquesta posada en escena tendeixen a fer-me més por que el coronavirus
 
Canviarem substancialment un cop hàgim superat aquesta prova? Serem molt diferents de com som ara? No en tinc ni idea. El meu amic Ignasi m’explica que, fa pocs dies, una mica abans de decretar-se el confinament, la seva dona, la Margot, va decidir adoptar una mena de cotorra que havia aterrat al balcó, esporuguida i famolenca; ara, la cotorra –recuperada i feliç– habita una gàbia mentre la família que l’acull gaudeix –és una manera de dir-ho– dels seus sons. No sé si això els canviarà molt la vida; de moment, omple l’hora de la becaina d’alguns ensurts.
 
Què se’n farà, de nosaltres, quan hàgim travessat la tempesta? No cal fer teo­ries abans d’hora. Però una cosa sí ­que goso afirmar, i digueu-me Nostradamus de fireta: segur que la gran majoria, un cop passi el coronavirus, serem més pobres.

Etiquetes: