ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Cassolades i memòria
5996
post-template-default,single,single-post,postid-5996,single-format-standard,mikado1,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

23 mar Cassolades i memòria

La crònica que va publicar dijous Enric Juliana en aquestes pàgines ho explicava molt bé: “Una hora més tard -mentre Felip VI parlava per televisió- cassolada de gran impacte mediàtic als barris populars de tot el país en protesta pel comportament del rei emèrit. Cassolada eixordadora a Barcelona i a la resta de Catalunya. Aquest és el mapa d’Espanya. La situació és molt seriosa”. Amics d’Andalusia, Astúries i el País Basc em van passar -la nit del mateix dimecres- imatges de cassolades de les seves localitats, que no eren menys intenses que la que jo havia sentit des de casa. Després del discurs televisat, la indignació no va minvar, tot el contrari, perquè -com també recollia Juliana- el missatge del cap d’Estat sobre la crisi del coronavirus es va produir “sense cap referència als seriosos problemes que en aquests moments afecten la institució monàrquica”. No cal ser Iván Redondo ni haver estudiat comunicació política per concloure que algú no va aconsellar bé el Monarca. Som al segle XXI.

És la segona vegada que això passa, però ara és molt diferent, perquè no és una qüestió “només de catalans” o “només d’independentistes”. Qui no vegi el canvi de perspectiva, que s’encomani a santa Llúcia. La nit del 3 d’octubre del 2017 Felip VI també va sortir a la televisió per fer un discurs sobre la situació creada arran del referèndum unilateral d’independència; aquella jornada molts catalans –també notables monàrquics barcelonins– es van dur les mans al cap i van pensar que a la Zarzuela havien perdut una oportunitat. Allò va marcar un abans i un després: les enquestes d’opinió són eloqüents quan es pregunta als catalans sobre la Corona.
 

La clau de volta de la tan citada teoria del tallafocs és la memòria de la indignació ciutadana

 
Avui el canvi d’escala és evident: la crisi que envolta el cap de l’Estat ja no és un afer català. El discurs de dimecres va ser incomprensible per a molts ciutadans d’arreu d’Espanya, indignats per episodis poc clars vinculats a Joan Carles I, uns casos que la Fiscalia Anticorrupció pot acabar perseguint. La teoria del tallafocs reputacional apunta que les decisions de Felip VI sobre el seu pare asseguren la continuïtat de la institució i demostren la seva exemplaritat. Però el tallafocs només pot funcionar -això no es remarca prou- amb transparència màxima, i això vol dir -sobretot- llum i taquígrafs a les Corts espanyoles. Com ha escrit Jordi Évole aquí, quan passi la pandèmia “ens haurem d’enfrontar a una veritat incòmoda”.

La clau de volta de la tan esmentada ­teoria del tallafocs és la memòria de la ­indignació ciutadana. Amb l’oblit, tot es perdona. No sabem què passarà d’aquí uns mesos, quan –com tothom espera– el Covid-19 sigui una prova superada i tornem a la vida més o menys normal. Els espanyols que ara han fet sonar les cassoles continuaran enfadats amb la monarquia o hauran oblidat tot aquest xou? La memòria d’aquest malestar serà feble o serà forta? No ho sap ningú. En política, els experiments es fan a la realitat. Tot és una aposta, res més. I, per guanyar, cal tenir sort, però també bones cartes.

Etiquetes: