ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Del lleure a l’aturada
6034
post-template-default,single,single-post,postid-6034,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,mikado1,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

26 mar 2020 Del lleure a l’aturada

L’altre dia, endreçant llibres (coses del confinament i els seus esbarjos), vaig trobar un llibre (atapeït de subratllats a llapis) que havia comprat i llegit quan era molt jove, una obra que, en el seu ­moment, va ser il·luminadora: Del paroal ocio , un text amb què Luis Racionero va guanyar l’onzè premi Anagrama d’assaig. Coincideix el meu retrobament amb aquestes idees de principis dels vuitanta amb el traspàs recent del seu autor, algú que només vaig tractar molt ocasionalment, però prou per celebrar la seva conversa intel·ligent, com la que va exhibir durant un dinar l’estiu del 2011, en el qual em va dedicar, amablement, les seves Memorias de un liberal psicodélico . Aquell dia vaig pensar que el nostre país tendeix a castigar les actituds obertes –com la de Ra­cionero– i a premiar, en canvi, les idees més rígides, una cosa que resulta desastrosa. Ha de ser per això que hi ha tanta gent en els mitjans de comunicació que, fins i tot en jornades d’alta incertesa com les que vivim avui, es permet emetre afirmacions taxatives amb la seguretat malaltissa del que es gronxa en el dogma per amagar la inanitat que el domina; sense anar molt lluny, recentment, vaig quedar al·lucinat amb l’article –per anomenar-lo d’alguna manera– d’un propagandista habitual i entusiasta del model xinès la tesi del qual era que “no n’hi ha per a tant”, un deliri que fa venir ganes de vomitar.

Però deixem els trilers de torn i tornem a l’assaig –publicat el maig del 1983– amb què Racionero explicava un món que limitava al nord amb el malestar social i al sud amb la utopia. Començava així: “La crisi de l’atur és el tema dels vuitanta; fenomen desconcertant temut i, malgrat les ingents quantitats dedicades a estudis, no previst pels pensadors de les ciències ­socials, als quals ha sorprès, desproveïts d’un marc teòric per fer-hi front”. La proposta radicalment humanista de l’eco­nomista, enginyer, urbanista i escriptor català era estimulant per a un lector de setze anys, molt menys per a les elits polítiques i econòmiques que llavors remenaven les cireres: “Les condicions objectives del ­final del segle XX apunten la possibilitat de concretar aquests ideals abstractes en una societat del lleure el tret fonamental de la qual sigui la noció de la mesura: en l’aspecte econòmic per un desenvolupament sense creixement, que autolimiti l’agressivitat competitiva i l’avarícia acumulativa; en l’aspecte ecològic per una escala humana que converteixi les ciutats en ­habitables i descentralitzi la població en comarques i ciutats-Estat on pugui ­recuperar-se l’individu universal”. Massa heterodox (naïf?) per a la dreta i l’esquerra d’aquell moment. Recordem que érem en plena guerra freda i a Espanya governava González mentre Pujol presidia la Generalitat.
 

Llegir avui les formulacions lúcides de Racionero em provoca aquella nostàlgia rara del que no s’ha viscut

 
Llegir avui –atrinxerat a casa per trampejar el coronavirus– les formulacions lúcides de Racionero sobre una societat basada en l’ otium cum dignitate em provoca aquella nostàlgia rara del que no s’ha viscut. És una sensació que augmenta cada vegada que escolto els auguris de tots els que pretenen que la crisi present es converteixi en el cas pràctic definitiu i la prova concloent de com d’encertades són les seves teories generals sobre el capita­lisme, la democràcia, la comunicació, la religió, la família o la cuina d’autor. Quina mandra! Estem teoritzant sobre el futur que ens espera a massa velocitat, sense tenir prou perspectiva per anunciar pro­fecies com ho faria un llançador de ga­nivets a la pista central d’un circ. Veig moltes ganes d’habitar una societat a mig camí d’ El planeta dels simis i Un món feliç , encara que no falten els qui són a cinc minuts d’aplaudir el règim que Orwell descriu a la novel·la 1984.
 
De l’atur al lleure i del lleure (relatiu) a l’aturada forçosa. I de l’aturada forçosa a la gran incertesa. “No estàvem preparats per a això”, li dic a un amic. “Els nostres avis i pares tampoc no estaven preparats per a la merda que els va caure a sobre”, replica encertadament, mentre prenem cer­vesa en una reunió virtual, pantalla pel mig. En l’assaig de Racionero, es parla de les contradiccions entre els valors puritans del primer capitalisme i l’ètica hedonista “d’una joventut passota que forma la nova classe ociosa nascuda en la societat opulenta, saturada de consum però amb un elevat índex de població que no pot treballar encara que vulgui”. Ric quan trobo la paraula passota , que ja tenia més que oblidada. No recordo haver estat classe ociosa, la veritat. Potser ho vaig ser i no me’n vaig assabentar, això havia de ser la postmodernitat. I potser, ara, soc un zombi perquè tots som zombis mentre peregrinem de la cuina al bany i del dormitori al menjador.
 
El que passa aquests dies no és surrealista. La crisi del coronavirus és una ex­periència hiperrealista, més real que la pura realitat. Això esglaia. L’atur i el lleure que va analitzar brillantment Racio­nero com a estadis diferents en evolució han esdevingut avui una sola i mateixa ­cosa: estem ociosament aturats en espera que el món es torni a engegar (o no).

Etiquetes: