ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Desescalar i desescalar
6076
post-template-default,single,single-post,postid-6076,single-format-standard,mikado1,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

06 abr Desescalar i desescalar

Com més complicada és la realitat, més importen les paraules. Molta gent pensa que és justament a l’inrevés: que ara els discursos són sobrers, perquè el que cal és acció i, sobretot, accions immediates i eficaces. Sempre que hi ha una gran crisi, se’ns filtra –per les escletxes de la por– el menyspreu pel verb, que és també la desconfiança per les explicacions que se’ns donen; si la comunicació oficial dels nostres governants (espanyols i catalans) s’assemblés una mica a la que demostra aquests dies Andrew Cuomo, governador de Nova York, potser la ciutadania rebria els mots amb menys apatia. Ara, està provat que les decisions que funcionen ho fan molt millor si s’expliquen bé i, alhora, que només es pot comunicar de manera solvent allò que s’ha decidit (i, per tant, s’ha pensat) d’una manera enraonada i ben informada.
 
Parlem, si us sembla, de les paraules relacionades amb la gestió política de la pandèmia de la Covid-19. El Govern espanyol ha batejat com a “fase de desescalada” la fase “de transició” de l’estat d’alarma, un escenari que es preveu que comenci d’aquí “poques setmanes”, marcat per la tornada escalonada a una certa normalitat, i un eventual relaxament de les mesures més dures de prevenció. L’expressió m’ha cridat l’atenció. Abans, fins fa molt poc, el verb desescalar aplicat a la política, a Espanya, només es feia servir per parlar de Catalunya, del procés sobiranista i de la situació posterior a la declaració unilateral d’independència, el 155, la presó, l’exili i la condemna dels dirigents independentistes dictada pel Tribunal Suprem. Dèiem i escrivíem coses com “cal desescalar per trobar una sortida” o “sense desescalar no podrem parlar del problema de fons”. En aquest sentit, s’esperava que la taula de diàleg de governs (sembla que esmenti una cosa de fa cent anys, oi?) fos la gran oportunitat perquè la desescalada del procés passés de la simple expressió de bones voluntats a una concreció el més tangible possible.
 

Certs entorns de poder no preveuen que aquest verb es pugui aplicar al procés

 
L’agenda ha canviat de cop. La crisi del coronavirus ha congelat i arraconat (estava a punt d’escriure “s’ha menjat”, però això seria fals) la crisi del procés català. La dimensió i l’abast global dels fets manen. Malgrat això, sempre hi ha alguna cosa que ens recorda que, abans de la pandèmia, teníem moltes qüestions pendents. La setmana passada la Sala Penal del Suprem es va reunir telemàticament per fer un avís previ –mètode insòlit– destinat als funcionaris concernits: els podrien acusar de prevaricar si interpretaven la normativa en el sentit de permetre que els presos independentistes –i altres presos de segon grau– passessin el confinament a casa seva, com ja s’aplica als de tercer grau. L’agenda ha canviat, però hi ha actituds que no canvien, malgrat el moment excepcional.
 
Mentre esperem desescalar aviat pel que fa al confinament, es confirma que certs entorns de poder no preveuen ni de lluny que el mateix verb es pugui aplicar al procés català. La paraula venjança continua fascinant molt a alguns.

Etiquetes: