ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Les dades i les cadenes
6117
post-template-default,single,single-post,postid-6117,single-format-standard,mikado1,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

19 abr Les dades i les cadenes

Podem enviar persones a la Lluna i no podem comptar els morts per la Covid-19 amb un criteri únic i clar. La situació sorprèn i també indigna. Diversos experts, com el doctor Antoni Trilla, ens ho han advertit: un dels problemes de l’actual crisi “és la falta de dades epidemiològiques prou fiables per analitzar què està passant en temps real”. L’assumpte es complica perquè les administracions no s’han posat d’acord a l’hora de comptar les morts provocades pel coronavirus, la Generalitat fa un càlcul i l’Executiu espanyol en fa un altre. Els experts afegeixen, amb sentit comú, que “epidemiològicament és important mantenir un criteri comú i si és possible uniforme per poder comptar tots el mateix”, i constaten que “el nombre total de pacients morts és dispar a tot el món”. Políticament, tot això és més que greu.
 
Qualsevol governant sap que avui el públic el jutjarà, sobretot, pel nombre de morts sota la seva jurisdicció. No és cap novetat. I sap que l’oposició posarà el focus –amb més o menys elegància– sobre aquestes xifres. En el manual del polític hi ha diversos capítols dedicats a minimitzar i maquillar “les baixes” que puguin ser atribuïdes a la seva gestió. El ciutadà espanyol té, a la memòria, un cas especial, en aquest sentit: els atemptats gihadistes de l’11 de març del 2004 a Madrid; en aquell moment, el gabinet Aznar i el PP van provar d’amagar informació mentre l’oposició denunciava la martingala. Terrorisme i pandèmia són realitats absolutament diferents, però hi ha un element comú: la dificultat d’explicar-se quan el pes dels morts absorbeix tot el sentit dels missatges.
 

Qualsevol governant sap que el públic el jutjaràpel nombre de morts sota la seva jurisdicció

 
Quan el periodisme és incapaç de comptar la gent que va a una manifestació (per posar un exemple típic), diem que els periodistes no assolim el nostre objectiu. Quan la política no pot o no vol comptar els morts d’una epidèmia de manera solvent, hem de dir que els governants fallen estrepitosament i alimenten la desconfiança. Amb tot, no noto que aquesta fallida del nivell zero de la informació oficial provoqui la repulsa ciutadana que tocaria en una societat democràtica i oberta. Això em fa més por que el virus.
 
Qui s’equivoca potser sigui aquest cronista. Potser tot té una explicació, tan senzilla com inquietant. El darrer Baròmetre especial del CIS indica això: fins un 66,7% de la ciutadania es mostra favorable, davant la crisi sanitària, a “restringir i controlar les informacions i establir només una font oficial d’informació”, una forma de censura que –molta atenció– comparteix la majoria de votants de tots els partits, amb especial suport entre els del PSOE i els de Podem, però també per sobre d’un 60% entre els de Cs, ERC, PNB, EH Bildu, BNG i Compromís. La mateixa societat que accepta amb docilitat que els governants difonguin xifres confuses sobre els morts de la Covid-19 s’apunta a desenterrar les formes més ràncies de censura, com si visquéssim una epidèmia de tifus en ple segle XIX. Potser tornarem a cridar allò de “¡Vivan las cadenas!”, com els partidaris de Ferran VII.

Etiquetes: