ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Un altre pa i un altre circ
6144
post-template-default,single,single-post,postid-6144,single-format-standard,mikado1,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

29 abr Un altre pa i un altre circ

És la sensació que tinc des de fa molts dies: hi ha governants que tenen por de ser antipàtics i, per tant, fan i diuen moltes coses per blindar la seva popularitat (no dic el seu prestigi ni la seva credibilitat ni la seva autoritat) i preservar-la de cara –se suposa– a unes eleccions, que arribaran tard o d’hora. Si s’analitzen els discursos, les decisions i els gestos de determinats polítics, només es poden entendre tenint en compte aquesta intencionalitat. Ni arguments científics ni raonaments polítics basats en l’interès general, el que sembla moure certes figures és, per damunt de tot, la voluntat de sobreviure al judici implacable i diari de la ciutadania, que està preocupada, cansada i empipada.
 
Al meu parer, l’avançament a Espanya del desconfinament ocasional dels infants, el passat diumenge, és un exemple clar d’aquesta manera de fer que ho supedita tot a obtenir la indulgència del públic, i el seu aplaudiment, si pot ser. Les opinions crítiques de diversos experts sobre la po­lèmica mesura –com la del doctor Soler Palacín a La Vanguardia – confirmen que tot va consistir en una gegantina operació de relacions públiques de la Moncloa: el pediatre que esmento ha declarat: “No em semblava una prioritat que ja sortissin ara”, tesi compartida per altres profes­sionals de la salut. El president espanyol volia aparèixer com un gestor proper, amistós, flexible i comprensiu davant dels administrats. Permetre que els nens trepitgessin el carrer forma part de la reconstrucció de la seva imatge, per reflotar la seva popularitat
 

La por de ser impopular porta Pedro Sáncheza una retòrica populista calculada al mil·límetre

 
La por de ser impopular porta Pedro Sánchez a refugiar-se en una retòrica populista calculada al mil·límetre. Els que l’assessoren deuen creure que és la via idònia per compensar la verticalitat inherent a l’estat d’alarma i el tuf autoritari que desprenen moltes mesures governamentals que, d’altra banda, arriben envoltades sovint de notable confusió. Han provat d’imitar el registre adult i realista de Merkel, per exemple? No, perquè el líder del PSOE i el seu nucli de confiança són presoners de les restes del seu relat, que bevia de la polarització i la deriva extremista de PP i Cs. Sánchez sortia a escena com l’antagonista simpàtic dels portaveus de la crispació, un paper que pretén mantenir contra el coronavirus.
 
Una mica de populisme és com posar sucre en alguns guisats: fa que el gust millori, diuen. Els spin doctors del Gabinet de coalició PSOE-Podem han fet aquesta aposta. El fenomen el va explicar, fa mesos, el professor Ferran Sáez Mateu al llibre Populisme. El llenguatge de l’adulació de les masses : “Si per populisme entenem un llenguatge amb una sobrecàrrega d’emotivitat, un ús quasi programàtic de la metàfora ambivalent, una centralitat del gest mediàtic i, sobretot, un lideratge basat en la repetició d’una fraseologia adulatòria cap a le menu peuple , sembla clar que aquesta actitud ja ha deixat de fer por a les classes mitjanes”. Està clar que Sánchez no és un populista, simplement agafa del populisme el que li convé, per congraciar-se amb aquestes classes ferides. Al capdavall, com ens recorda Sáez, “el populisme és un llenguatge, no un programa estereotipat”.
 
El desconfinament de la canalla, venut com una epifania. La paella per emportar-se a casa, entronitzada. Seure a les terrasses dels bars, nova conquesta social. Etcètera. Un nou pa i un nou circ per anar fent via vers “la nova normalitat”. Pa i circ, com sempre. Els subratllats –gens casuals– que Sánchez introdueix en la casuística de la desescalada denoten que ens tracta com si fóssim criatures o turistes en un resort sense altre horitzó vital que menjar, dormir i prendre el sol. No es tracta d’un engany (tindrem nens al carrer, paelles recollides al restaurant del barri i terrasses on fer una copa, esclar), és una operació més sofisticada. Sánchez no és ruc, sap molt bé el que està dient, per bé que no sap tan bé el que està fent. La gestió (discutible) ha de quedar ben embolicada per unes interven­cions on el didactisme, les esperances de tot a cent i les gràcies mecàniques al per­sonal sanitari i de serveis essencials volen fer d’escut.
 
El mecanisme no és nou. El descriu Harry G. Frankfurt a l’assaig On bullshit. Sobre la manipulación de la verdad : “Atès que la xarlataneria no té per què ser falsa, es diferencia de les mentides en la seva intenció tergiversadora. Pot ser que el xarlatà no ens enganyi, o que ni tan sols intenti fer-ho sobre els fets o el que ell considera fets. Sobre el que sí intenta enganyar-nos ne­cessàriament és sobre el seu propòsit. La seva única característica distintiva és que en certa manera tergiversa la seva intenció”. I així estem, atrapats. Entre tics autoritaris que es justifiquen a partir d’una concepció vuitcentista del poder i ditirambes oficials a les masses “empoderades” un matí de xandalls i patinets, el que governa es mou pels extrems, a la recerca del perdó del ciutadà. Són les dues cares de la mo­neda del populisme paternalista, amb què alguns pretenen sobreviure al naufragi d’una governabilitat de cartó pedra i ­purpurina.

Etiquetes: