ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Distàncies i amics
6149
post-template-default,single,single-post,postid-6149,single-format-standard,mikado1,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

01 mai 2020 Distàncies i amics

L’altre com algú distant. Es fa servir el terme distància social quan es parla de prevenir el contagi del coronavirus. Entenc que és un concepte tècnic. Però potser seria menys esotèric parlar de distància física o de distància , simplement. El repte és tornar a fer vida social a certa distància, exercici d’una dificultat enorme i evident, i no només pels que practiquen esports d’equip. La meva experiència –que no pretén tenir cap valor estadístic– és que la majoria intenta mantenir la ­distància, per bé que no sempre pot ser. Un exemple quotidià: els passa­dissos del supermercat conviden a tot el contrari.
 
És la distància social calculada el mateix que la llunyania? La gestió cautelosa dels nostres cossos en l’espai públic acabarà construint una nova forma de relacionar-nos que –es vulgui o no– influirà suposo en la dimensió moral de la nostra vida. Si he de parlar amb tu a un metre i mig de distància, podria passar que tu i jo deixem de ser els que érem abans de la Covid-19, d’una manera que potser serà imperceptible a la curta, no quan analitzem aquesta experiència amb perspectiva d’aquí uns mesos, d’aquí uns anys. És una hipòtesi. El tu i el jo que som mutarà, em sembla, amb l’establiment de les rutines de distància social, i ens trobarem en un planeta que no havia imaginat ningú i que limitarà al nord amb la melangia i al sud amb la comicitat. El retaule grotesc està servit.
 

Ens trobarem en un planeta que limitarà al nord amb la melangia i al sud amb la comicitat

 
Potser perquè la temptació de la misantropia forma part del meu tarannà tant com l’alegria de trobar-me amb els amics, m’estic preparant ja –preventivament– per no acomodar-me a la melangia que ens provocarà la consolidació de la distància social. Aquesta melangia naixerà de la llunyania mental respecte de la gent, entengui’s aquí el mot gent com la manera de designar els coneguts i els saludats que ens envolten. Pel que fa als amics, tinc l’esperança que sapiguem trobar les estratègies per mantenir el vincle, tot i no poder-nos abraçar com ho hem fet sempre. Fer unes cerveses amb els amics tenint en compte la distància social obligatòria serà una cosa digna de ser retratada pels actors del Tricicle, abans que s’acomiadin definitivament del públic.
 
El tòpic diu que l’amistat de debò no necessita la presència física ni el tracte sovintejat. Depèn, hi ha de tot. Se m’ajunten dos temors, que semblen antagònics: el que em provoca trobar-li gust –potser– a la melangia solipsista que vindrà, i el que va lligat al risc de perdre el contacte natural amb aquelles persones estimables que (sense elles saber-ho) em salven de l’abisme.

Etiquetes: