ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Tallar-se els cabells
6161
post-template-default,single,single-post,postid-6161,single-format-standard,mikado1,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

08 mai 2020 Tallar-se els cabells

He anat a tallar-me els cabells, seguint escrupolosament tots els protocols que m’han indicat a la perruqueria; la barba n’ha quedat al marge, perquè la mascareta no es pot treure, segons les autoritats com­petents. Em fa l’afecte que l’acte de ­posar-se en mans dels professionals del cabell i del pèl és un senyal de ­modest optimisme, en un context on tothom tendeix a experimentar una mun­tanya russa de les emocions que ens fa passar –en pocs dies o poques hores– de la depressió a l’esperança i d’aquesta al temor, i torna a començar, que no ha estat res. Si ens tallem els cabells és perquè considerem que el futur –malgrat tots els mals averanys que cada dia ens arriben– serà un lloc que pagarà la pena. La gent s’abandona físicament i mental quan està absolutament clar que ens espera l’apocalipsi al girar la cantonada. És llavors que les perruqueries (i els salons d’estètica, els gimnasos i les consultes dels dietistes) han de tancar ­definitivament, mentre el personal es divideix entre els que van a resar als temples i els que van a emborratxar-se als bars, dues actituds respectables davant un eventual cataclisme.
 
La perruquera no sap què pensar del futur. Jo tampoc. Compartim els nostres neguits mentre fa anar les tisores amb mà destra, tots dos emmascarats en un establiment on els clients anem entrant en comptagotes. Em ve al cap Zizek, el pensador eslovè de moda, que publica un llibre sobre la Covid-19 del qual ahir aquest diari n’oferia alguns fragments. El personatge barreja idees suggeridores amb ocurrències diverses, un còctel que surt de la post-postmodernitat barroca que ell sap encapsular. Advoca pel que anomena “comunisme del desastre com a antídot al capitalisme del desastre”. És un diorama com qual­sevol altre. Ara no tenim profetes, el seu lloc l’ocupen els filòsofs i assimilats, com abans van fer-ho els economistes. Els auguris d’aquests dies són somnis disfressats de previsió meteorològica. Hi ha pocs encerts, val a dir. Aprofito per remarcar que, per exemple, els més conspicus propagandistes del teletreball (algun amb càrrec molt important) podrien començar a fer autocrítica: es van deixar de dir que això era el camí més curt i més trampós vers l’esclavatge total.
 

Els auguris d’aquests dies són somnis disfressats de previsió meteorològica

 
Josep Pla podria escriure avui al­guna cosa com “el món es divideix ­entre els que, en temps de pandèmia, es tallen els cabells i els que no ho fan”. L’assumpte té trellat. A partir d’aquí, Zizek –i altres nuncis de l’endemà– podria advertir-nos –amb raó– que, d’aquí a cent anys, tot serem calbs.

Etiquetes: