ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Per sota la bromera
6175
post-template-default,single,single-post,postid-6175,single-format-standard,mikado1,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

11 mai Per sota la bromera

Els que treguin conclusions apressades potser no veuran el que passa de debò, per sota la bromera. La ­rondallística política necessita atribuir relacions de causa-efecte simples, és la nostàlgia d’un món me­cànic que mai no ha existit. S’ha dit i s’ha escrit que ERC ha ­votat no a la quarta pròrroga de l’estat d’alarma perquè nota l’alè de JxCat al clatell i perquè Marta Rovira està molt influïda per Carles Puigdemont, però tot això ha pesat molt menys que certes maniobres del PSC i la manca de voluntat i tacte de Pedro Sánchez a l’hora d’adreçar-se als republicans, als quals es demanava una adhesió també mecànica, com si fossin una simple comparsa. Si voleu saber les raons de Pere Aragonès per ordenar l’avís a la Moncloa, escolteu el que expressa el president valencià Ximo Puig sobre aquest festival: “La lleialtat no és submissió”. És exactament el mateix, però a ERC han ­seguit un consell clàssic del sempre lúcid Miquel Iceta: “Si amenaces, has de complir”. El socialista Puig no podia fer-ho.
 
El PNB pot ballar sense música. Sobretot perquè els nacionalistes bascos sempre arriben al xeflis amb la gana sadollada, que per això disposen del concert econòmic, que dibuixa una relació amb Madrid que, de facto, és confederal. Comparar avui el paper d’ERC i del PNB a les Corts espanyoles no té gaire sentit, com no en tenia quan es feia la comparació entre CiU i el PNB, en altres èpoques. El sistema de finançament de l’au­tonomia catalana fa que tota negociació entre el govern central i els actors arribats des de Barcelona acabi depenent de la ca­ritat. Això, els bascos i els navarresos no ho pateixen. Cal ­recordar-ho, encara?
 

El que veiem aquests dies, enmig dels jocs de mans de la Moncloa, és el cant del cigne de Cs

 
Mentre que ERC vota no, els d’Arrimadas voten que sí a la nova pròrroga. D’aquesta foto se n’extreu una conclusió, al meu parer errònia: els de Junqueras perden el seu protagonisme en benefici de l’artefacte taronja, que vol exhibir, presumptament, la bandera centrista que mai no ha tingut. Per més que ERC sigui un soci incòmode per a Sán­chez i Iglesias, hi ha un fet estructural que s’imposa a qualsevol altra consideració: el seu pes Catalunya endins i també (ara) Catalunya enfora, que no pot ser negligit per un Executiu de centreesquerra que necessita sinergies amb la societat cata­lana, on la dreta espanyola (PP, Cs i Vox) pinta ben poc; en aquest sentit, cal remarcar que el pes dels hereus de Rivera al Parlament de Catalunya és un miratge que no es correspon amb la implantació ni amb la influència real d’aquest partit allí on justament va néixer. Per tot això el calbot de Gabriel Rufián a Sánchez a propòsit de la nova pròrroga de l’estat d’alarma no modificarà les relacions que aguanten la majoria parlamentària que es va construir abans de la pandèmia.
 
El que veiem aquests dies, enmig dels jocs de mans de la Moncloa, és el cant del cigne de Cs, un partit d’arquitectura efímera creat per tocar el cel amb una carambola de cine. Cremat el moment, Arrimadas està gestionant, sobretot, la recol·lo­cació dels últims efectius d’aquesta aventura. Ni més ni menys.

Etiquetes: