ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | El jurament de Mauthausen
6180
post-template-default,single,single-post,postid-6180,single-format-standard,mikado1,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

14 mai El jurament de Mauthausen

Cada any des del 1946, sempre el segon diumenge de maig, al Memorial de Mauthausen, al camp nazi més gran que es va establir a Àustria. Però ­aquesta vegada la trobada ha estat virtual, via internet, a causa de la pandèmia del ­coronavirus. L’acte commemora l’alli­berament d’aquest camp –que va tenir lloc el 5 de maig a càrrec de tropes dels Estats Units– i la derrota de Hitler a la Segona Guerra Mundial. A les instal·la-
cions de Mauthausen-Gusen hi van ser internades prop de 200.000 persones, entre elles al voltant de 7.500 re­publicans espanyols. La xifra de morts arriba a uns 90.000, inclosos més de 4.800 de­portats que havien lluitat contra Franco, molts dels quals es van unir pos­teriorment a les tropes ­franceses que van acabar ­derrotades davant els alemanys.
 
Eduardo Pons Prades, un dels supervivents de Mau­t­hausen, va escriure això: “Els espanyols, com els seus companys de captiveri de ­cinquanta i tantes naciona­litats, van morir de mil ma­neres, totes inhumanes: com el basc ­Tellechea, esbocinat pels­ ­gossos llops, o com els catalans Miret Musté i ­Juncosa ­Escoda, abatuts per una ràfega de metralleta quan jeien a terra, ferits en un bombardeig aeri; o morts a cops i a ­puntades de peu pels SS, com el manxec ­Enrique Rodríguez i l’aragonès Pedro ­Fernández, o al ­camió fantasma, asfixiats pel gas carbònic del tub d’escapament ­connectat amb la caixa del vehicle, com el comandant de l’aeròdrom de Barcelona, Busquets, i ­Emilio Andrés, comissari del Cos d’Exèrcit, i el coronel León Luengo Muñoz. O mitjançant una injecció in­tracardíaca de fenol, com el tinent coronel Eleuterio Díaz ­Tendero”.
 

Formes de matar, formes de morir; això va ser el nazisme; cal recordar també els detalls

 
Formes de matar, formes de morir. Això va ser el nazisme. Cal anar als detalls. Cal recordar també els detalls. Sense detalls, la memòria és un cromo.
 
David Sassoli, president del Parlament Europeu, va prendre part en la commemoració d’aquest any. El periodista que avui presideix l’Eurocambra, italià, ha reivin­dicat la tradició antifeixista sobre la qual es va reconstruir el país en el qual Mussolini havia comptat amb un gran suport de les masses: “La resistència italiana va ser un acte de la gent, joves i grans”. A Europa, hi va haver resistents i hi va haver els qui van donar suport als dictadors, i també els que es van acomodar a la tirania. Un altre periodista, el suec Stig Dagerman, va recórrer l’Alemanya derrotada durant la tardor del 1946 i va escriure unes cròniques magní­fiques. En una d’elles, llegim una cosa molt esclaridora sobre els fonaments de l’Europa oficial que avui no acaba d’estar a l’altura moral i política dels temps que vivim: “Hi ha a Alemanya un nombre considerable d’antinazis sincers més decebuts, més apàtrides i més derrotats que qualsevol dels simpatitzants nazis. Decebuts perquè l’alliberament no va ser tan radical com esperaven, apàtrides perquè no volen solidaritzar-se ni amb el descontentament alemany –en els ingredients del qual creuen veure massa nazisme encobert– ni amb la política aliada –la indulgència de la qual vers els antics nazis veuen amb conster­nació– i finalment derrotats, d’una banda, perquè es pregunten si ells com a alemanys poden tenir alguna participació en la victòria final dels aliats, i d’altra banda, perquè no estan tan convençuts que com a antinazis no tinguin una part de responsabilitat en la derrota alemanya. S’han condemnat a si mateixos a una passivitat total ja que l’activitat significa cooperar amb elements dubtosos als quals van aprendre a odiar durant dotze anys d’opressió”. Ja veieu que no som nosaltres –criatures confinades del segle XXI– els primers en quedar atrapats a la pinça de la complexitat més abrasiva.
 
Pocs mesos abans que el cronista suec prengués apunts del natural de les ruïnes germàniques, el març del 1946, la meva tia Dionisia, resident a França, va rebre una carta del Comitè Internacional de la Creu Roja en què certificaven que el seu espòs –el meu oncle–, Francisco Vidal Casanellas, havia traspassat l’1 de gener del 1942 a Gusen, extensió de Mauthausen. No esmentaven la causa de la mort. L’última foto que Francisco va enviar a la seva dona està datada el juny del 1940, al camp de ­presoners de guerra d’Estrasburg, després de la caiguda de França, aquella estranya derrota que va explicar tan bé l’historiador Marc Bloch, torturat i executat per la Gestapo el 16 de juny del 1944.
 
Una vegada alliberat el camp de Mauthausen, els comitès nacionals de presos que havien coincidit allà van redactar un jurament-manifest. En aquest paper escriuen que “reconque­rides ja la nostra llibertat i la dels nostres països, volem guardar en la nostra memòria la solidaritat internacional del camp”. Insisteixen en el deure de recordar, ignorant que les societats europees de postguerra no voldran escoltar el testimoni de l’horror: “No oblidarem mai els sacrificis sagnants que els pobles van haver de fer per reconquerir la felicitat de tots”. Han passat 75 anys del final de la Segona Guerra Mundial i els valors de l’antifeixisme que reivindica Sassoli són encara imprescin­dibles. El llegat de Mauthausen ens continua interpel·lant.

Etiquetes: