ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Cioran a Nissan
6210
post-template-default,single,single-post,postid-6210,single-format-standard,mikado1,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

29 mai Cioran a Nissan

Segons alguns experts, la globalització havia de posar fi als estats nació clàssics. Sembla que no serà ­així. Qui va dir que els diners no tenen pàtria? El tancament de la factoria de Nissan de Barcelona no s’entén sense el paper de l’Estat francès en l’aliança Renault-Nissan-Mitsubishi. La lògica global no ha eliminat els interessos vinculats a aquelles fronteres que insistim a repetir que no existeixen o existeixen menys. Els sindicalistes francesos diran als seus col·legues d’aquí que cadascú vigili el seu tros, mentre els seus homòlegs britànics respiren alleujats perquè la planta de Nissan a Sunderland ha estat indultada, un regal inesperat també per als partidaris del Brexit.
 
No crec que als senyors Makoto Uchida i Gianluca de Ficchy, principals responsables de la moguda, els impressioni gaire que es recordi ara la llarga tradició del sector automo­bilístic a Catalunya, amb tot el seu ­corol·lari de coneixement tecnològic i capacitació laboral. Frank Torres, l’executiu triat per tancar, ha amollat una frase que sintetitza el tot i el no-res d’aquest problema: “No és una ­decisió fàcil, però els desafiaments globals l’han provocat”. El populisme de Trump va triomfar, entre altres coses, perquè a la majoria de per­sones que es van quedar sense feina algú els va anar repetint la cançó d’“els desa­fiaments globals”, a tall d’excusa. A partir d’allí, el venedor de locions capil·lars que va arribar a la Casa Blanca només va haver de llançar una idea: “Amèrica primer”. Simple però enganxosa, com l’ èxit mu­sical de l’estiu. Compte: algú voldrà treure partit del comprensible emprenyament dels homes i dones de la Zona Franca, Montcada i Reixac i Sant Andreu de la Barca que, d’un dia per l’altre, van al carrer.
 

Ni Colau, ni Torra, ni Sánchez transmeten, a la gent de Nissan, res semblant a la confiança

 
Emil Cioran, el romanès que va ­inventar l’autoajuda inversa per a plaer dels escèptics, està sent reeditat en castellà per Tusquets, amb gran sentit de l’oportunitat. A l’assaig En las cimas de la desesperación , hi ha un missatge encriptat per als polítics (barcelonins, catalans i espanyols) que es veuen desbordats pel drama de Nissan: “La nostàlgia revela el significat demoníac del temps, que, a través de les transformacions que realitza en nosaltres, provoca implícitament la nostra aniquilació”. Nostàlgia, ocurrències, retrets creuats i rostres d’esglai són el retaule de la impotència política. Em sap greu haver d’escriure això: ni Colau, ni Torra, ni Sánchez transmeten, a la gent de Nissan, res que s’assembli a la confiança.
 
Atents, doncs, als quincallers de l’esperança. Estan a l’aguait.

Etiquetes: