ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | No té poder
6229
post-template-default,single,single-post,postid-6229,single-format-standard,mikado1,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

03 jun 2020 No té poder

La nostàlgia com a medicina en època d’incertesa. L’anunci promogut per l’Ajuntament de Barcelona vol ser -diuen­– un agraïment als barcelonins per la seva responsabilitat i el seu esforç durant la pandèmia. El lema escollit remet a la tornada d’una cançó de Peret – Gitana hechicera – que forma part de la memòria de la Barcelona del 92, la dels Jocs Olímpics, el gran moment que recordar –sembla ser– per elevar la moral en temps tan difícils com aquests. En l’espot municipal es repeteix el missatge a tall de mantra: “Ella té molt poder. Barcelona és poderosa”.
 
De Barcelona’92 al Fòrum Universal de les Cultures es va esgotar l’encanteri, una cosa que va comprovar amargament l’alcalde Clos, que va tenir la intenció vana d’esprémer la nostàlgia desfilant a ritme de samba al costat del cantant brasiler Carlinhos Brown el maig del 2004, una estampa que no oblidarem mai. Abans d’asseure’s al despatx de l’alcaldia, Ada Colau havia criticat ferotgement l’estratègia de crear ciutat mitjançant grans esdeveniments, però després es va reconciliar amb el model que impugnava des de l’activisme, fet relacionat també amb descobrir que els quadres formats durant el maragallisme són imprescindibles per conduir la màquina. Aquest anunci és –sense voler– un homenatge encès a tot el que Colau volia esmenar però va acabar abraçant per la porta del darrere. Ho podeu anomenar ­realpolitik o ho podeu qualificar de caiguda del cavall. Del Cobi embolicat en la cel·lofana dels grans patrocinadors hem passat al Cobi casolà dels balcons, una estranya justícia poètica que Jaume Collboni –el soci socialista de Colau– pot apuntar-se a la seva llibreta, i sense necessitat de compartir-la amb Manuel Valls, el vuitè passatger.
 

Aquesta propaganda és criticable no per ser partidista sinó per ser tan ingènua

 
Però l’anunci en qüestió no deixa de ser també un acudit tristoi. Si alguna cosa ha demostrat la gestió de la crisi del coronavirus és que les ciutats pinten el que pinten, encara que siguin tan importants com Madrid i Barcelona. A més de posar les­ auto­nomies al bany maria, les decisions de l’Executiu de Pedro Sánchez (on exerceix de vicepresident Pablo Iglesias, aliat natural de Colau) han ensenyat el costat fosc de la força als que encara especulen amb teixir una Europa de les ciutats que superaria l’embolic de sobiranies, un mapa ideal en el qual la ciutat-Estat de Bar­celona sobresortiria com a principat de coneixement i negocis, superant així les ten­sions d’una Espanya que no va aconseguir ser com França i una Catalunya que no va poder imitar a Portugal. Llàstima, no podrà ser.
 
Els independentistes no tenen república però tampoc no hi ha premi de consolació: Barcelona serà, finalment, el que Madrid li deixi ser, que per això es recorda periòdicament als burgesos nostrats que són “massa moderats”, és a dir, sospitosos. O sigui, que Barcelona no té poder. Encara que té saber, cultura, emprenedors, etcètera. Encara que té un Consistori amb un gran pressupost i uns excel·lents funcionaris. Barcelona té creuers i té investigació biomèdica, però no té poder. Con­cretament: no té el tipus de poder que té Madrid. El poder, sense adjectius. El Minotaure, per utilitzar el diccionari de Jaume Vicens Vives.
 
Arribats a aquest punt, podem autoenganyar-nos i proclamar que no ens interessa el poder en la forma en què Madrid (i París o Londres) l’exerceix i el mostra. L’autoengany cotitza a l’alça. És un relat per conformar-se: que si Madrid és de Mart i Barcelona és de Venus, que si les estructures estatals estan periclitades, que si la dinàmica de les metròpolis es regeix per lògiques inèdites, etcètera. Hi ha narratives per a tota mena de decepció, fins i tot per convertir en èxit simbòlic el que és una continuada pèrdua de posicions. Com la guineu de la faula, Barcelona podria dir que el raïm és verd i que no li interessa cap més poder que el que representa la gent i el bon rotllo, que és el que transmet l’anunci que comentem. “Ens hem empoderat” seria el resum d’aquesta propaganda, que és criticable, no per ser partidista (no ho és més que la d’altres administracions) sinó per ser tan descarnadament ingènua i, per tant, tan cínica en el seu exercici d’adulació al públic, convertit ara en heroi anònim. Per això els partits a l’oposició no encerten quan proven d’erosionar Ada Colau en aquest terreny. Només fora de la faula hi ha espai per fer el debat. Barcelona és poderosa, però el tancament de la factoria Nissan indica que ho és molt menys del que es proclama.
 
Ho va explicar molt bé l’escriptor txec Milan Kundera, millor que qualsevol politòleg dels habituals: “En el moment en què el kitsch és reconegut com a mentida, es troba en un context de no-kitsch. Perd el seu poder autoritari i es torna entendridor, com qualsevol altra debilitat humana. Perquè cap de nosaltres no és un superhome com per poder escapar completament al kitsch”. Per això l’anunci funciona i agrada, és la llaminadura perfecta per al desconfinament. Un autohomenatge abstret i una afirmació falsa que, amb el seu èmfasi voluntarista, prova de convertir la nostàlgia en el placebo més conservador

Etiquetes: