ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Liquidació
6244
post-template-default,single,single-post,postid-6244,single-format-standard,mikado1,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

11 jun Liquidació

Em truca un bon amic, un dels presos polítics condemnats pel procés, per comentar-me l’escrit que vaig publicar diumenge en aquest diari sobre Jordi Pujol. Celebro sentir la seva veu: és un home honest, una persona que respecto i estimo, al marge de les nostres discrepàncies des del punt de vista –diguem-ne– estratègic. Aquest amic, amb una llarga carrera de compromís a les institucions, es fa creus de la distància que ha detectat entre el que molts diuen sobre Pujol en privat o en públic, segons qui tinguin davant. “Però sí jo sé perfectament el que en pensa de ­debò i ara té la barra d’escriure això…”, és una frase que amolla sobre un dels analistes que, amb motiu del norantè aniversari del president caigut en desgràcia, ha formulat les seves teories sobre el personatge. Noto la ­indignació del meu interlocutor. A Catalunya, en els darrers anys, han sorgit figuretes del pessebre que mai diuen res que els pugui posar en zona de risc, practiquen l’escriptura instrumental; a Madrid, aquesta mena de professional té un nom meravellós: “un bienqueda”.
 
El cas Pujol –i tot el que l’envolta– és una mena de mirall trencat per observar la societat catalana amb la intenció de l’entomòleg. I també serviria per elaborar un estudi sobre la impostura davant la impostura, que hauria de començar analitzant el paperot d’aquells que, després de tenir protagonisme i comandament durant el pujolisme, ara fan veure que no van conèixer el líder. També caldria dedicar alguns capítols als ressentits que –a diferència de gent seriosa com Joan Manuel Tresserras i Joaquim Nadal– no volen separar la discrepància ideològica de l’anàlisi del personatge històric. I es podria completar l’obra amb un apartat sobre els nostàlgics (els que volen una màquina del temps per tornar al 1984) i els hipòcrites que fan grans escarafalls sobre l’engany de Pujol però callen sobre els afers de ­Joan Carles I, les portes giratòries de Felipe González, o les corrupcions del PP, des de la Gürtel a la policia patriòtica de Fernández Díaz. De tot això, en sortiria una enciclopèdia bonica, com els àlbums de cromos Bimbo de la nostra infància: curiositats, anècdotes rares i monstres.
 

Pujol fa noranta anys quan CDC abaixa la persiana amb un concurs de creditors

 
Pujol fa noranta anys quan Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) abaixa la persiana amb un concurs de creditors, pas previ a la dissolució definitiva de l’organització fundada l’any 1974 a Montserrat. Els avis d’antany tenien una frase per definir aquesta mena de moments: “merda pel qui quedi”. Grandesa i misèria de la política. La liquidació de l’artefacte coincideix amb la mutació, fragmentació i dispersió de l’espai socio-electoral que Pujol va consolidar a partir del nacionalisme moderat, l’ambigüitat, el pragmatisme, i polítiques que van començar sent de centreesquerra i van acabar en el centredreta. Aquest espai és el gran èxit del pujolisme, d’una manera més rotunda que l’obra de govern a la Generalitat, que és enorme, però té realitzacions de gran transcendència al costat de provatures mediocres, si se’n fa un repàs per departaments i per etapes.
 
En aquest espai socioelectoral del pujolisme s’hi va trobar una part central de les classes mitjanes del país: aquells que se sentien vinculats genèricament al catalanisme i també els que havien quedat anestesiats pel franquisme, els orfes del centrisme-exprés de Suárez i els seguidors de Pallach que no volien votar PSOE, menestrals i petits comerciants, professionals i pagesos, catòlics i progres al·lèrgics al dogmatisme, conservadors i partidaris de no prendre mal. Una amalgama que tenia fronteres molt àmplies i que, malgrat les caricatures fàcils i el fet indiscutible que la candidatura de Pujol va ser un dic, l’any 1980, contra l’ascens de socialistes i comunistes (assentats als grans ajuntaments des del 1979), no tenia res a veure amb un front reaccionari. El gran poder econòmic sempre va veure Pujol com un element estrany i dubtós.
 
L’enyorat Jaume Lorés, primer estudiós de Pujol i el pujolisme, va explicar –l’any 1985– els corrents de fons que van fer possible aquest espai: “Les classes mitjanes progressistes eren més partidàries de reformes concretes, per mentalitat i per tradició, que no de canvis abstractes, i veien el pujolisme, en conseqüència, com un camí per millorar la societat, en la línia de coronar políticament la tasca de fer país, i no una política per capgirar-la, amb aventures socialment i econòmicament arriscades que poguessin esqueixar la composició social de Catalunya”. Pujol prometia estabilitat, en un context marcat per “la por a l’atur i els canvis tecnològics”. L’invent va funcionar amb ­eficàcia fins que, a partir del 1995, el software de les victòries va començar a tenir problemes.
 
Avui, aquest gran espai socioelectoral, transformat pel col·lapse autonòmic i pel procés, és una suma de parcel·les que porten noms com PDECat, JxCat, la Crida o, en una zona una mica apartada, el nou PNC. Puigdemont, Bonvehí, Pascal i altres persones gestionen un solar que pot acabar sent un parc de minifundistes. Els electors, tard o d’hora, diran què volen.

Etiquetes: