ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Manuel Cuyàs: El columnista contra l’actualitat
6253
post-template-default,single,single-post,postid-6253,single-format-standard,mikado1,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

16 jun Manuel Cuyàs: El columnista contra l’actualitat

Va estimar el seu ofici apassionadament, tant com la gent, començant per la seva família i els seus amics. Manuel Cuyàs, columnista, periodista, escriptor, que va excel·lir atrapant el present amb paraules precises per vèncer l’actualitat i transcendir així, com un poeta emboscat, el brogit des de dins del brogit. Paco Umbral, mestre del gènere, va definir perfectament en què consisteix la feina que ha estat el centre de gravetat d’aquest mataroní de mirada intel·ligent i neta: “un columnista no és sinó un home que es regala flors a ell mateix tots els dies, perquè sap que primer -de seguida- morirà la seva columna, i després morirà ell, si abans no mor la seva memòria”. Cuyàs ha passat avall però deixa el testimoni ric -vivíssim i subtil- dels seus articles, els apunts del natural d’un observador agut que sabia trobar i fer punxa al detall més inesperat, el que pot transformar la quotidianitat en un planeta ple d’aventures. I sabia distingir el present que vivim del temps creat pels media, per això no tenia cap problema a confessar que “per evadir-me de l’actualitat he tornat als llibres de ‘La Cua de Palla’. Passats trenta o quaranta anys, hi he tornat d’una altra manera”.
 
En temps de trinxeres, en temps de prosa funcionarial, en temps d’arguments mecànics, en temps de verborrea pseudo-acadèmica, en temps de menyspreu per l’idioma, i en temps de mala bava, Cuyàs ha travessat la jungla de l’opinió periodística amb l’elegància i la tranquil·litat dels que no confonen ambició i vanitat, i dels que saben molt bé allò que fan. Ho va explicar en una de les seves peces: “Quan vaig començar a escriure articles setmanals a El Maresme, parlo a principi dels vuitanta, vaig titular la secció ‘A ull nu’. Volia dir que explicava el que veia sense passar-ho per cap ullera sàvia. Quan em vaig incorporar a El Punt, ara El PuntAvui, vaig pensar a recuperar la denominació, però llavors ja duia ulleres i me’n vaig desdir. També una mena de premonició em va aconsellar de no mencionar gaire els ulls, que encara ploraríem. Vaig optar per aquest ‘Vuits i nous’ extret d’un joc de cartes del qual ho ignoro tot perquè no jugo a res, però que vol dir que un dia parlo d’una cosa i l’endemà d’una altra del tot diferent i res no lliga. Que res no lliga? I tant si tot lliga i tot torna”.
La seva especialitat era la del columnista generalista -el que pot parlar de tot- i xalava amb aquest repte miscel·lani de passar d’un tema a l’altre. Per bé que era brillant en l’article polític, encara ho era més quan trencava les categories i barrejava esdeveniments d’àrees diverses, portant de la mà el lector cap a territoris inesperats; les seves columnes sobre fets culturals -era culte, gran lector i cinèfil militant- sempre ensenyaven alguna cosa, sense caure en pedanteries ni exhibicionismes. El seu to era el d’un amic que conversa i et convida a mirar la vida com va passant. El resultat: petites joies que retrataven aquest temps i aquest país. Va deixar clar quin era el seu punt de partida: “una de les coses que més m’agraden d’aquest món és mirar la gent i els seus moviments”.
 
Cuyàs ha estat una veu lliure, que ha pensat amb llibertat davant de cada fet nou que li ha tocat glosar. No posava el pilot automàtic. Per això es feia llegir sempre, tant si hi estaves d’acord com si no. Un dels seus talents era ser imprevisible i descol·locar, més d’un cop i de dos, el seu públic fidel, justament quan aquest es pensava que el tenia ben apamat. Recordo, en aquest sentit, una columna provocativa en la qual defensava la festa de Sant Valentí, amb coratge: “Tanta amargor, tant criticar el que fan els altres, tant de nyic-nyic, tant assenyalar el pròxim fins posar-li el dit a l’ull. Que la gent faci el que vulgui, home, si està contenta”.
Abans de ser periodista, Cuyàs va ser mestre, i en tenia molta traça. Després, des de la veterania, va exercir també durant alguns cursos com a professor de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna. Així mateix, quan el convidava a alguna de les meves classes, convertia l’explicació de l’ofici en una veritable festa, amb enorme sentit de l’humor, amb lucidesa, i amb un punt de compassió davant de la gran comèdia humana. Era la mateixa actitud que mantenia a les tertúlies, on podia ser cordial i molt combatiu alhora. Bonhomiós i punyent a parts iguals, picava allí on calia, amollant la pregunta més interessant quan la resta ens perdíem en el soroll. Vam passar moments molt bons al seu costat davant dels micròfons de RAC1. A la sortida d’aquells programes, la tertúlia sempre continuava al bar i el Manel obria portes insòlites que et deixaven amb un pam de nas.
 
Sempre va saber, Manuel Cuyàs, quina era la tradició de la qual formava part. Tenia plena consciència del que representava fer periodisme en una llengua que havia estat prohibida i perseguida: “he dit més d’un cop que els articulistes en català hem hagut de recórrer a la tradició periodística dels anys trenta per tenir els agafadors que el franquisme ens va sostreure”. La seva reinterpretació del llegat de Pla, Sagarra, Gasch, Trabal o Soldevila posa al centre la riquesa de l’idioma i la voluntat de donar al comentari de premsa una qualitat literària equivalent a la de la novel.la o la poesia. A banda de tenir cura de la redacció de les memòries de Jordi Pujol, Cuyàs va publicar diversos reculls d’articles i l’assaig autobiogràfic El nét del pirata, una obra deliciosa on relliga la peripècia familiar, les seves vivències i la història recent del país.
 
La darrera vegada que ens vam veure va ser a Mataró, abans de la pandèmia, quan tot just començava a sentir-se baix de forces. Després d’un acte en una de les llibreries emblemàtiques de la ciutat, on va demostrar les seves grans dots de polemista, vam sopar plegats al restaurant italià de davant de casa seva, on ofereixen una pizza que porta el seu nom. Mentre l’amo, un sicilià energètic, ens anava servint, l’amic Cuyàs desplegava l’espectacle fascinant de la seva conversa. Així, parlant amb un somriure als llavis, és com molts el recordarem sempre.

Etiquetes: