ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Tireu-los a terra!
6262
post-template-default,single,single-post,postid-6262,single-format-standard,mikado1,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

18 jun 2020 Tireu-los a terra!

Imagineu els primers dies de la nostra guerra. Estiu del 1936. Els carrers bullen. Arriben uns homes a la plaça i, enmig de crits i grans escarafalls, lliguen uns cables d’acer de l’estàtua de Sant Antoni Abat –que presideix la façana de l’església principal de la localitat– a un camió carregat de runa, per poder arrencar la imatge. Els incontrolats –que són els amos de la situació– no se’n surten: les rodes del darrere del camió s’enlairen i el sant no cau a terra, com pretenen. Davant del temple, s’aplega la gent, que observa com es fa la revolució, diuen. Bonaventura Orriols deixa testimoni escrit d’aquesta escena: “Entre la gent que contemplava l’espectacle s’hi trobava un carreter fidel, que mai no havia faltat a la benedicció del seu animal en la festivitat del sant, i que cada vegada que el camió arrencava i tensava els cables, deia entre dents per a un amic que tenia al costat: ‘aguanta fort, Tonet, aguanta!’. I Sant Antoni va aguantar”. Els que volen tirar el sant a terra només poden trencar el bastó de l’estàtua.
 
Els incontrolats també despengen les campanes dels campanars i les destrueixen, a vegades amb el senzill mètode de llançar-les daltabaix. El foc també atrau els que volen parir un món nou per la via expeditiva. Quan els exaltats arriben a l’església de la Geltrú, la més antiga de la ciutat, fan una gran foguera amb mobles, confessionaris i diverses imatges de sants i apòstols arrencades del retaule barroc del temple. Ricard Mestre, líder anarquista local contrari a la violència, apareix de manera providencial i, gràcies a la seva autoritat moral, aconsegueix salvar el retaule amb unes frases que fan efecte sobre la massa: “Tot això és art i, des d’ara, serà art del poble”. Mestre, conegut popularment com a Ricarditu , va salvar molts catòlics i ciutadans vinculats a partits de dreta, que estaven en el punt de mira de les patrulles de la FAI. Acabada la guerra, es va exiliar a Mèxic, on va desenvolupar una tasca fecunda com a editor i va tractar diversos intel·lectuals, com l’historiador Enrique Krauze, que el descriu com “un utopista i un romàntic”.

Aquest assumpte demana bisturí, no pas cops de mall; i la combinació de coratge i seny de l’alcalde Piqué

Tot això va passar fa molts anys. La màquina del temps no s’atura, som al gener del 1977, falta mig any perquè tinguin lloc les primeres eleccions. Continuem al mateix lloc, a Vilanova i la Geltrú, però l’escenari podria ser qualsevol altra ciutat catalana. L’alcalde és Josep Piqué Tetas, pare de Josep Piqué Camps, un jove que aleshores militava al PSUC i encara no sabia que un dia seria ministre d’Aznar. Cansat dels avisos falsos d’amenaça de bomba al monument dedicat a los Caídos (en memòria dels morts del bàndol guanyador), l’alcalde ordena treure aquell monòlit del centre i traslladar-lo al cementiri, i en canvia la inscripció, perquè abraci tots els vilanovins. Pesa molt en aquesta decisió el fet que a Mataró esclata un artefacte que destrueix un monument similar. Piqué –que després serà candidat del partit de Suárez– fa tot això sense avisar el governador civil, Salvador Sánchez-Terán (un dels artífexs del retorn de Tarradellas), que s’enfada molt. L’astúcia de l’alcalde elimina el principal símbol de la dictadura de la ciutat, sense soroll. Els nostàlgics del règim perden la partida.
 
Com l’estàtua de Sant Antoni el 1936 o com el monument als morts de Franco el 1977? Com hem de fer-ho ara amb les estàtues i els monuments que celebren, ­enalteixen i recorden episodis i figures que han causat dolor, vergonya, discriminació o destrucció? Quin estil és més propi d’una societat plural, oberta i democràtica, el dels fanàtics que destruïen imatges de sants en un clima de doctrines excloents o el d’un alcalde amb sentit comú que feia tot el possible per superar el trauma de la guerra i construir la con­vivència?
 
No em sembla una pregunta menor, ni a Alabama ni a Catalunya. Han d’anar a terra totes les estàtues i tots els monuments que ens connecten amb un passat d’opressió o podem aprofitar aquests símbols per fer pedagogia de la història, de la complexitat i dels valors democràtics? Podem fer un debat enraonat sense por a ser expulsats de la conversa pels talibans del políticament correcte? Els talibans (els de debò han destruït estàtues de Buda i molts temples) no fan distincions entre Churchill i un general sudista icona del Ku Klux Klan. Per exemple, han sortit veus que propugnen carregar-se el monument a Colom, de Barcelona, potser per obtenir l’aplaudiment fàcil; és important que l’alcaldessa Colau no hagi cedit a aquesta onada de simplificació i, en canvi, hagi suggerit que la solució passi per una explicació que contextualitzi l’obra i convidi a una lectura crítica del seu significat inicial.
 
Aquest assumpte demana bisturí, no pas cops de mall. I la combinació de coratge i seny demostrada per l’alcalde ­Pi­qué. L’estàtua de Jordi Pujol de Premià de Dalt va aparèixer un dia per terra i ara, a Lleida, han retirat el bust de Joan Carles I del saló de plens de la Paeria. Hi ha molta feina. Fem que els símbols contribueixin a enfortir el necessari diàleg democràtic en comptes de fer-lo impossible.

Etiquetes: