ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | La maledicció de Tutankamon
6281
post-template-default,single,single-post,postid-6281,single-format-standard,mikado1,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

29 jun 2020 La maledicció de Tutankamon

Després que l’intrèpid Howard Carter descobrís la tomba del faraó Tutankamon, van començar a morir persones que havien visitat aquell recinte funerari o que tenien relació amb l’expedició que havia sufragat lord Carnarvon. Dels bojos anys vint a la Catalunya actual hi ha un bon tros, però aquí també patim malediccions fatals. La que ara ens ocupa és la maledicció de la fragmentació infinita dels independentistes. Abans, això afectava greument ERC (un misteri que havia donat lloc a sigles menors com Reagrupament o el PI) i, ara com ara, és un mal de l’espai postconvergent, que es va dividint enmig d’apel·lacions solemnes a “la unitat”.

Artur Mas –sense entusiasme– continuarà al costat d’aquell que va triar com a successor

Hi ha una transferència directa d’identitat d’ERC al magma postconvergent, un joc de miralls i d’imitacions desconcertants. Les inacabables batusses internes i les diverses escissions que van viure els republicans des dels temps d’Heribert Barrera i Joan Hortalà són ara el pa de cada dia de les famílies que es disputen el terreny on el pujolisme va edificar el seu castell. Els hereus de la maquinària de Pujol –una part important dels quals reneguen del patriarca– viuen la batalla final pel control, els càrrecs i els recursos. I pels vots, esclar.
 
Al llibre Assaig general d’una revolta , he resumit així l’element clau que em permet afirmar que David Bonvehí i la direcció del PDECat tenen poc a fer davant de l’ofensiva del president exiliat: “A mesura que els fets del procés donen projecció a Puigdemont, el seu ascendent sobre el partit i la militància anirà creixent, tenint en compte que parlem d’un univers acostumat a acceptar sempre el que disposi el Molt Honorable President, sigui Pujol, Mas o qui havia estat alcalde de Girona”. I afegia que “el presidencialisme ha estat un factor constitutiu del pujolisme i ho és també, per ara, del seus hereus polítics”. La naturalesa explícitament vicària de la presidència de Torra manté intacte el lideratge de l’home de Waterloo, que no té cap antagonista de projecció equivalent entre els seus crítics.
 
La maledicció de Tutankamon dins d’ERC va durar fins que Oriol Junqueras –un independent– va assumir el lideratge. Puigdemont pretén conjurar la maledicció, que ara fa forat al seu univers: vol fer, una vegada per totes, el seu partit a mida, i vol enterrar –de passada– tot el que recordi Convergència i el pujolisme. Es tracta de consolidar el puigdemontisme, que va néixer dels comicis catalans del 21 de desembre del 2017. En aquesta operació, Jordi Sànchez intenta aportar –al seu aire i des de la presó– l’estratègia i el discurs més de fons.
 
El rebuig de Bonvehí a dissoldre el PDECat dins de l’artefacte de Puigdemont obliga els presos Rull, Turull i Forn a congelar les seves discrepàncies amb l’exili. La pugna cohesiona, ja se sap. La direcció del PDECat no podrà aguantar l’embat concertat de Lledoners, Waterloo i la Casa dels Canonges. Està cantat. Què faran els perdedors? Continuaran en solitari, plegaran o confluiran amb el PNC de Marta Pascal? Tutankamon somriu. Artur Mas –sense entusiasme– continuarà al costat d’aquell que va triar com a successor.

Etiquetes: