06 jul 2020 Salat i dolç alhora

Per sota i per sobre del merder al pati postconvergent hi ha una pregunta que és la més important de qualsevol estratègia electoral independentista a dia d’avui: quina dosi de confrontació amb l’Estat i de xoc assumirà el votant sobiranista els mesos vinents?
 
Tothom sap que el context dels futurs comicis autonòmics no tindrà res a veure amb el clima que va marcar el 21 de desembre del 2017, quan Carles Puigdemont –amb Junts per Catalunya– va obtenir un gran suport a les urnes, al davant d’Esquerra Republicana, després de l’aplicació del 155, amb dirigents a la presó i a l’exili, i el record recent de les càrregues policials de l’1-O i el discurs del Monarca dos dies després. A més, en aquell moment Espanya era governada per Mariano Rajoy i el Partit Popular.
 
El conflicte català no s’ha tancat ni s’ha resolt, però l’impacte de la pandèmia del coronavirus i el fet que l’Executiu central avui és en mans del PSOE i d’Unides Podem modifiquen el terreny de joc de tots els independentistes, incloent-hi els que neguen cap transcendència a aquests canvis.
 
Trobar el missatge i el to adequats avui és més complicat per a tots els partits catalans perquè ara l’escenari és menys convuls que fa tres anys, i els interessos immediats de la ciutadania estan vinculats a les incerteses econòmiques i socials que pengen de la crisi sanitària.
 
Repeteixo: el públic sobiranista no ho ha deixat de ser, però a l’hora de votar tindrà en compte moltes més variables que quan tot es reduïa a reaccionar contra la repressió de l’Estat. Llavors, el discurs (i la promesa de tornar) de Puigdemont va connectar amb molta gent.

Puigdemont es presentarà com a radical i realista alhora, i voldrà atrapar totes les sensibilitats

Amb o sense el PDECat, acabin com acabin les converses amb David Bonvehí, Carles Puigdemont (sigui o no ell finalment el cap de llista electoral) farà una campanya contra ERC, paradoxalment l’únic partit amb qui podria pactar.
 
L’eix bàsic de la campanya de Carles Puigdemont serà criticar el possibilisme dels republicans per haver donat pocs fruits, però li caldrà alguna cosa més. El puigdemontisme llançarà una nova promesa per mobilitzar un vot en clau èpica i resistencial. Però el de Waterloo té nas i sap que no pot aplicar automàticament el guió de la campanya electoral del 2017.
 
I encara que l’exconseller i vicepresident del Consell per la República, Toni Comín, invoqui sovint la confrontació “inevitable” (que suggereix una ruptura exprés que no hi ha forces per fer), la narrativa electoral del successor d’Artur Mas flirtejarà –segurament– amb un cert pragmatisme, cosa que queda clara si s’escolta Jordi Sànchez, ideòleg del seu projecte.
 
A l’entrevista de La Vanguardia d’ahir Jordi Sànchez dona moltes pistes: “L’electorat independentista aspira a tenir certeses sobre com cal continuar avançant després de l’1-O, però alhora hem de saber garantir el mentrestant, amb una acció de govern responsable, progressista, de prosperitat i inclusiva”. Salat i dolç, una de freda i una de calenta. Un plantejament que, sobre el paper, és semblant al d’Esquerra Republicana. I sense el president Quim Torra pel mig.
 
Els republicans (i els convergents que quedin fora) tindran un problema: Carles Puigdemont es presentarà com a radical i realista alhora, voldrà atrapar totes les sensibilitats del sobiranisme desconcertat.

El públic sobiranista no ho ha deixat de ser, però a l’hora de votar tindrà en compte moltes més variables

Aquesta és una actitud típicament convergent: sumar tot el que es pugui. Des d’una nova ambigüitat pensada per a la nova normalitat.