ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | ‘Sottogoverno’ i virus
6341
post-template-default,single,single-post,postid-6341,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,mikado1,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

07 jul 2020 ‘Sottogoverno’ i virus

Un amic que va ser re­gidor d’un Ajuntament durant uns anys em recorda la diferència entre “ser al govern i governar”. No és el mateix, certament. Es pot formar part d’un govern i acabar convertit en una perfecta ameba, hi ha casos acreditats al respecte. Hi penso arran de la nova situació a la comarca del Segrià, on els rebrots de la Covid-19 han encès totes les alarmes. Els governs fan política, però les polí­tiques les apliquen, sobretot, els que integren el que s’anomena sottogoverno , els que tenen un coneixement més específic i concret que els consellers o ministres de torn.
 
Sense un bon sottogoverno , qualsevol administració falla. Per això, com ens recordava oportunament ahir en aquestes pàgines Josep Corbella en la seva anàlisi, és una dada inquietant que l’Agència de Salut Pública de la Generalitat, organisme encarregat de la vigilància epidemiològica, no tingui cap responsable al capdavant des del 28 de maig, quan va dimitir per motius de salut Joan Guix, un senyor que era habitual de les rodes de premsa durant el confinament, al costat de la consellera Alba Vergés. I és una in­formació greu que –també Corbella ho recollia– no s’hagin previst me­sures per a les persones sense targeta sanitària, dins d’una estratègia integral més enllà del sistema sanitari, com va assenyalar l’OMS.

Un alt funcionari responsable ha d’actuar, fins i tot quan no rep indicacions clares

Ser al govern o governar? Deixar-se arrossegar pels fets o intentar anti­cipar-s’hi? Tenir por de la realitat o mirar-la de cara? És indubtable que la gestió de la pandèmia no és tasca fàcil, els polítics han hagut d’improvisar a partir de la visió dels experts, que ha estat canviant i no sempre unànime. Les discrepàncies científiques i les batusses partidistes s’han barrejat amb una indecència que farà època. Els governants –seriosos o frívols– han mirat d’aprendre sobre la marxa, a partir de la prova-error, un mètode terriblement insatisfactori quan les morts es multipliquen i els hospitals no donen l’abast. En aquest context, la qualitat del sottogoverno ha marcat la diferència i ha estat l’àmbit que ha suportat més pressió. La paradoxa és universal: un mal polític pot limitar-se a escalfar la cadira, però un alt funcionari responsable no té altra opció que actuar, fins i tot quan no rep indicacions clares d’aquells que han de donar-les.

Etiquetes: