ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Vint anys no són res
6329
post-template-default,single,single-post,postid-6329,single-format-standard,mikado1,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

16 jul Vint anys no són res

Com el tango, però potser sense tanta nostàlgia. O sí, aneu a saber. Gardel canta des d’aquell lloc de confinament tan durador: “Sentir / que es un soplo la vida / que veinte años no es nada…”. De fet són una mica més de dues dècades. Avui, dijous 16 de juliol, fa vint-i-dos anys de la firma de l’anomenada declaració de Barcelona, impulsada i subscrita per Convergència i Unió (CiU), el Partit Nacionalista Basc (PNB) i el Bloc Nacionalista Gallec (BNG). L’efemèride que porto a col·lació il·lumina –amb la bombeta groguenca d’un antre apatxe– el recent èxit electoral dels d’Urkullu, dels d’EH Bildu (que no hi eren, en aquella foto) i dels galleguistes d’esquerres, avui liderats per Ana Pontón. Aquests dies, és motiu d’anàlisi l’ascens de tres forces sobiranistes (cadascuna amb el seu estil), dues de les quals li han menjat el terreny a les marques de Podem a Galícia i Euskadi, un fet que obre grans reflexions dins de l’organització de Pablo Iglesias i deixa desconcertats els que no comprenen (ni els agrada) que existeixi una esquerra galleguista, basquista i catalanista. Alguns encara pensen que la reclamació de reconeixement de les nacions sense Estat és un típic assumpte de rics, burgesos, elits i altres ocells.
 
La vida ens dona sorpreses. Més d’un politòleg (de cambra) amb els apunts caducats haurà d’anar a classes de repàs estiuenc. De moment, fem memòria. Després de dos anys i quatre mesos amb el conservador José M.ª Aznar vivint a la Moncloa (gràcies al suport de CiU i del PNB), els nacionalistes catalans i bascos, més els galleguistes d’esquerres, van moure peça. El desaparegut Pere Esteve –que més tard abandonaria Convergència per acabar a l’òrbita d’ERC i ser conseller del primer tripartit– va ser l’animador entusiasta d’aquella jugada. Xosé Estévez recordava, en un article a Noticias de Gipuzkoa, que la iniciativa va començar a gestar-se en “unes jornades sobre el Galeuzca històric, celebrades a Bilbao el 1996, i en l’erecció d’un monument a Castelao a Txurdinaga, sufragat per la Diputació Foral de Biscaia”. La cuina del document va anar a càrrec del gallec Francisco García Suárez, el basc Ricardo Ansotegi i el català Josep Camps.

La declaració de Barcelona va ser, sobretot, una intenció reformista, breu com la vida d’un mosquit

Les cròniques sobre aquest assumpte a La Vanguardia les va firmar Jordi Juan, avui director d’aquesta casa. Aquests són dos dels titulars de llavors: “CiU, PNB i BNG consideren caducat el model d’Estat” i “Els nacionalistes reclamen una Espanya confederal”. Us sona? Déjà-vu ? En aquella època, Aznar parlava català en la intimitat i Josep Piqué s’estrenava com a ministre portaveu. Jordi Pujol xerrava diàriament amb Rodrigo Rato per pactar els pressupostos generals de l’Estat. Tot passava alhora i ningú no es posava gaire nerviós: el jutge Garzón va ordenar el tancament del diari Egin . Eren altres temps. En actitud
de contraprogramació, la Fundació Barcelona, integrada per quadres convergents més o menys roquistes, va lliurar a Pujol un document en el qual s’advocava per un catalanisme amb menys càrrega identitària. La doble ànima convergent ve de lluny, senyores i senyors. Nota curiosa: un dels principals artífexs d’aquell gir, empresari destacat, és avui figura molt propera a Puigdemont. Aquella mateixa setmana es va presentar en públic el Foro Babel, embrió del partit Ciutadans. Ningú no s’avorria.
 
La declaració de Barcelona va ser, sobretot, una intenció reformista, breu com la vida d’un mosquit d’agost. Una més, des de les profunditats del segle XIX fins avui. Una “bona intenció” d’aquells als quals a Madrid anomenen “perifèrics”. A la foto de fa vint-i-dos anys hi havia, a més de l’esmentat Esteve, Xabier Arzalluz, Xosé Manuel Beiras i Domènec Sesmilo, en nom d’Unió. Pujol també va comparèixer per donar solemnitat a la trobada. Hi va haver, després, altres reunions a Vitòria-Gasteiz i a Santiago de Compostel·la, però l’assaig de coordinació no va donar grans fruits.
 
La declaració de Barcelona partia d’una constatació: “Al cap de vint anys de democràcia continua encara sense resoldre’s l’articulació de l’Estat espanyol com a plurinacional. Durant aquest període hem patit una falta de reconeixement jurídico-polític, i fins i tot d’assumpció social i cultural de les nostres respectives realitats nacionals en l’àmbit de l’Estat”. La proposta dels signants era tan inconcreta com moderada: “Creiem que cal obrir una nova etapa en la qual es produeixi per part de l’Estat i d’Europa el reconeixement de les nostres realitats nacionals i s’obtingui el poder polític suficient per poder oferir les nostres pròpies respostes als reptes del segle XXI”. Mentrestant, els signants aspiraven a aconseguir, per exemple, la reforma del Senat.
 
Qui firmaria una nova i hipotètica declaració de Barcelona? No hi serien els postconvergents, em temo, a causa del seu enorme embolic, i tampoc el PNB, que ja
té els seus propis i ben greixats carrils. En una nova foto, hi podria haver el BNG –els únics que repetirien– al costat d’ERC i EH Bildu, si tots dos mantenen la seva aposta pragmàtica a llarg termini. Però hi ha una pregunta fotuda i obligada: els faria cas algú a Madrid?

Etiquetes: