ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | La mascareta i l’absurd
6323
post-template-default,single,single-post,postid-6323,single-format-standard,mikado1,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

21 jul 2020 La mascareta i l’absurd

L’altre dia, vaig anar a la presentació d’un llibre i els assistents –que ens havíem hagut d’inscriure prè­viament– vam seguir al peu de la lletra tots els protocols sanitaris que toquen, des de la distància entre les cadires fins a l’ús de la mascareta en tot moment; la sensació era estranya, costava reco­nèixer qui tenies tres cadires per davant. Vaig anar-me’n abans que s’acabés l’acte perquè va haver un moment que, tancats i sense aire condi­cionat, la xafogor regnant multipli­cada per l’efecte de la mascareta sobre el meu rostre m’impedien de concentrar-me en les intervencions dels ponents. En sortir al carrer, vaig decidir que, a ­partir d’ara, m’ho pensaria dues vegades a l’hora d’assistir a aquesta mena de trobades.
 
Mitja hora més tard, em vaig trobar amb alguns amics per fer un beure a l’interior –climatitzat– d’un conegut local de la plaça de la Vila i, seguint els protocols fixats per les autoritats, em vaig treure la mascareta un cop ens vam haver col·locat tots al voltant d’un dels bocois que fa les funcions de taula on posar les copes i els gots. Mentre em trobava allí, gaudint d’un miratge de normalitat, va passar pel meu costat una noia que –sense mascareta– anava del lloc on estava bevent fins la barra. La noia, amiga d’un amic meu, es va deturar dos minuts, per donar-me records per la nostra comuna ­coneixença, i es va produir el fet desconcertant: ambdós vam intercanviar unes frases a pocs centímetres de distància i sense portar mascareta. Me’n vaig adonar perquè m’ho va fer veure un dels meus acompanyants, un cop l’escena havia tingut lloc.

Hauríem d’evitar ser tan idiotes com algunes fotos del cap de setmana indiquen que som

Aquesta és la nostra vida avui dia. No he forçat gens ni mica la narració per fer-la més absurda del que es ­desprèn de la relació de fets exposats. Es tracta d’una absurditat a la qual ens haurem d’acostumar si us plau per força. La situació pot passar de còmica a tragicòmica si un servidor, o la noia amb qui vaig parlar, o algun dels meus companys de copes, acaba en una UCI d’algun hospital.
 
Tragicomèdia, absurd i loteria. Anem fent mentre pensem que nosaltres no tindrem la mala sort de ser premiats amb un contagi que es compliqui i ens deixi en mans d’un respirador. Loteria en què tothom hi juga. Però hauríem d’evitar ser tan idiotes com algunes fotografies del cap de setmana indiquen que som: la pan­dèmia dependrà de cada petit gest de tu, d’ell i de mi. Ivan Krastev fa diana quan escriu que “no hi ha res heroic en ser solidari durant una epidèmia”. Es tracta, sobretot, de reduir les dimen­sions de l’absurd que ens assetja.

Etiquetes: