ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Un món perfecte
6317
post-template-default,single,single-post,postid-6317,single-format-standard,mikado1,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

27 jul Un món perfecte

El seu partit a mida. Ni més ni menys. Un món perfecte al servei de la seva tàctica. Carles Puigdemont ja ho té: ha convertit la plataforma electoral Junts per Catalunya en un partit. Ho ha fet durant un periple relativament curt que, després de fer marrada per la fallida Crida Nacional, arriba al delta on el puigdemontisme ja no tindrà cap mena d’oposició i podrà dictar la seva voluntat sense les resistències d’aquells posconvergents que l’accepten com a líder espiritual però no com a amo del tros.

Puigdemont fa servir dues característiques de Pujol: hiperlideratge i ambigüitat

Tal com ha quedat la partida, els dirigents i militants del PDECat que vulguin tenir alguna mena de paper en el nou JxCat no tenen altra via que entrar-hi d’un en un, sense quotes i fent renuncia explícita de qualsevol nostàlgia; l’aspiració de David Bonvehí de crear una coalició entre el PDECat i la màquina de Puigdemont no té cap possibilitat de prosperar, ni fent pressió amb els drets electorals i les subvencions. Des de l’exili s’ha llançat el mot d’ordre: foc nou sense manies i marcar totes les distàncies amb el pujolisme i la corrupció. Els discursos dels presos Josep Rull, Jordi Turull i Joaquim Forn fent costat al puigdemontisme representen l’aval dels hereus del vell ordre a la nova cultura rupturista que encarna el d’Amer.
 
La paradoxa irònica que tenyeix tota aquesta operació és que Puigdemont, tot i els seus esforços per no semblar net polític del pujolisme, practica dues de les seves característiques fonamentals més rellevants. Primera: un hiperlideratge personalista que converteix en pur folklore qualsevol exercici de debat intern i de primàries. Segona: una ambigüitat notable a l’hora de definir l’ancoratge del nou partit en l’eix esquerra-dreta, com palesen les referències constants a “la transversalitat” i al “carril central”. Puigdemont és més cabdillista que Pujol i més ambigu, en allò que li convé.
 
En aquest sentit, Jordi Sànchez, ideòleg i estrateg del projecte –la figura amb més visió política del nucli dur–, té l’encàrrec de lligar la salsa que pugui assolir alhora dues metes a priori incompatibles: penetrar fortament en l’espai d’ERC i amarrar els votants de tradició convergent que volen l’escola concertada, la sanitat mixta i els valors associats a l’ordre, la creació de riquesa i l’esforç individual. A més, l’antic president de l’ANC ha de fer tot això sota una música que enalteix la confrontació permanent amb l’Estat i que inclou –fem-ho encara més difícil– voler gestionar “el mentrestant” autonòmic, igual que propugnen Oriol Junqueras i Pere Aragonès. És la quadratura del cercle: la subversió indolora d’un país que anima els aldarulls d’Urquinaona mentre prepara les vacances a la segona residència.
 
Com tots els mons perfectes, el de Puigdemont presenta algunes fallades de sèrie: tendeix a ser virtual, com l’acte “telemàtic friendly ” de presentació del congrés de la nova organització, i reposa sobre el silenci estrepitós d’Artur Mas, figura que recorda ara el protagonista de la pel·lícula El sexto sentido . I, sobretot, es basa en un mite tan bonic com fràgil: que la fórmula secreta de la independència és a la caixa forta del despatx de Puigdemont a Waterloo.

Etiquetes: