ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Niall, fes-ho per mi
6313
post-template-default,single,single-post,postid-6313,single-format-standard,mikado1,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

28 jul 2020 Niall, fes-ho per mi

Els estrangers, sí; els nadius, no. Nosaltres, millor a casa, i ells, a fer tombs. He trucat al meu amic Niall McGowen, irlandès sempre enyorat del sol mediterrani. Després de sentir la roda de premsa que va fer ahir el president Torra, ho he tingut claríssim: “Niall, deixa-ho tot i vine, oblida’t de Malta i de Creta, Catalunya t’espera amb els braços oberts”. L’irlandès –fill d’una família de Cork de les que havien tingut tractes amb els espanyols que freqüentaven aquelles costes fa tres centúries– no se’n sabia avenir: “És segur venir ara, doncs?”. Un moment de ­vacil·lació però, finalment, vaig rei­terar-li que tot estava “sota control”; potser va influir en la meva determinació el fet que tinc alguns parents que es dediquen a la cosa del turisme i la restauració.
 
Sembla que el bo del Niall i la seva dona es refien molt de la meva paraula i la de Torra: val més uns dies de risc a la Costa Daurada –em diu– que haver d’aguantar les manies del sogre a ­Tipperary, ciutat de l’interior que no és precisament el lloc més excitant de la república per estiuejar. Si el meu amic fos habitant de Derry o de Belfast –als comtats de l’illa sota sobi­rania britànica–, ho tindria més complicat, ateses les dures mesures dic­tades per les autoritats de Londres per aquells que vulguin passar uns ­dies a Espanya.

Després de la roda de premsa de Torra, ho he tingut claríssim: “Niall, deixa-ho tot i vine”

Però la felicitat no serà completa. Cada estiu, el Niall, que és un showman de gran calibre, ens regala les ­seves cançons tradicionals, que ens fan plorar i ens fan riure, mentre ens anem passant el vi, el cava, la cervesa i aquella malvasia de Sitges que el torna boig. Ho fem sempre per la vigília de la Mare de Déu d’Agost, al pati que té un altre amic en un racó on sembla que siguis fora vila, un espai on encara se senten els ocells i el cel fa olor de gessamí i d’espígol. Ens hi apleguem potser una cinquantena d’ànimes, sense cap altre objectiu que convocar els morts i els vius que viatgen a cavall de les balades de l’irlandès i altres músics. Enguany, no hi haurà trobada.
 
Niall, fes-ho per mi: visita la Sagrada Família, que és una activitat permesa. Ja sé que hi vas anar fa una pila d’anys, però ara podries repetir i, de passada, un cop dins del temple de Gaudí, resar per tots nosaltres, pecadors que no acabem d’entendre la lògica de les regles per frenar la pandèmia, tot i que sabem que són imprescindibles. En sortir, arriba’t passejant fins l’explanada davant del Macba, allí on els patinadors i els joves guiris que s’hi reuneixen –la majoria sense mascareta– demostren que tot es redueix a un assumpte de fe.

Etiquetes: