ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Una mica de tedi, si us plau
6358
post-template-default,single,single-post,postid-6358,single-format-standard,mikado1,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

13 ago 2020 Una mica de tedi, si us plau

Entre l’agost i l’octubre del 1916, mentre els joves francesos, anglesos i alemanys es maten a la batalla del Somme, Xènius dedica diversos articles a La Veu de Catalunya a la mandra, el vagarejar i el badar. Són peces especials del seu Glosari, que recollirà posteriorment, l’any 1918, en un volum que titularà La lliçó de tedi en el parc i que es pot considerar un dels llibres més moderns (i postmodern avant la lettre) de la literatura catalana i europea del moment. En aquest text, conegut també com Oceanografia del tedi, Eugeni d’Ors fa una mena de reportatge moral i estètic –irònic molt sovint– de la pura contemplació; avui, els crítics parlarien potser d’una obra d’autoficció, com si no fos sempre autoficció tota literatura, i com si no hagués existit Montaigne, el que va ensenyar-nos els afores per perdre’ns en el jo que s’explora.
 
D’Ors, que considerava que la Gran Guerra era una guerra civil entre europeus, es distancia del brogit del món en un balneari, concretament a l’hotel Blancafort, de la Garriga. Recordeu: a les trinxeres, la mort rebenta els cossos i qualsevol idea de progrés; durant la tardor, el camp de batalla es transforma en un gran fangar. Lluny de les bombes, la inacció esdevé el centre de l’escriptura de la vedet principal del noucentisme, en aquella Espanya neutral que sap treure profit del conflicte. Els pistolers fan de les seves per Barcelona mentre Enric Prat de la Riba –protector del literat– posa els fonaments de l’autogovern amb precisió de rellotge suís. El cronista-filòsof va cap endins, tot i res passa alhora: “En el quadrat del cel blau no hi ha cap núvol. Però l’esguard àvid ha trobat ara un tema de diversió en aquest quadrat de cel. S’esdevé una cosa extraordinària. Aquest cel va pujant… Fa un segon, el llençol d’atzur semblava pres i suspès al cim mateix dels arbres…”. Efectivament, el cel puja davant de qui jeu a la gandula i s’abandona a la contemplació. Marc Recha va fer una pel·lícula que va titular El cel puja , a partir del llibre de Xènius, una obra intel·ligent i original. La pianista de jazz Elisabet Raspall va incloure una peça titulada tamb é El cel puja, plena de força, al seu primer disc, l’any 1997, i ja en porta tretze; el darrer, I love jazz, és excel·lent, per cert, i convida a pintar el tedi creatiu amb sonoritats salvífiques.
 

El darrer sainet al Parlament de Catalunya indica que alguns haurien de jeure una bona estona

 
El personatge del Doctor, que Xènius fa sortir el primer dia, afirma que només hi ha una salvació per a l’Autor: “El tedi, al peu de la lletra”. Afegeix que ha de ser “sense atenuacions, sense matís” i deixa clars els seus límits, que res tenen a veure amb els del repòs: “No excursió, chaise longe. No conversa, silenci. No lectura, letargia… Tant com sia possible, ni un moviment, ni un pensament”. Durant les primeres jornades del confinament obligatori, quan tothom tenia la necessitat de fer moltes coses a casa, hauria anat bé tenir present la prescripció de fer una “immersió oceanogràfica en el tedi”, opció que qualifica de “rigorós exercici d’albir”.
 
En aquest agost de pandèmia, inquietuds i prevencions, les autoritats haurien de promoure el tedi i el seu producte més preuat: la becaina o migdiada. D’aquesta manera, evitaríem alguns mals. Hi ha molts tipus de becaina però la millor, a parer meu, és aquella que arriba d’esquitllentes mentre llegim un llibre, mirem un programa de televisió o estem rumiant no se sap què, vagament, tot sempre després de dinar. Amb tot, no es pot menysprear la becaina del bisbe, que es fa abans de l’àpat. En tot cas, el tedi, en forma de suau desconnexió del món, té avui més sentit que mai i no s’ha de confondre amb l’avorriment. Per fer-lo efectiu, és obligatori deixar ben lluny l’smartphone i qualsevol artefacte que pugui trencar el nostre aïllament.
 
Per al ciutadà en general, el tedi podria ser un antídot contra l’ansietat produïda per l’acceleració constant i pels límits de la nostra atenció bombardejada. Byung-Chul Han, el filòsof de moda, ens adverteix que l’objectiu marcat per l’autor del Glosari és complicat: “La demora contemplativa pressuposa que les coses duren. És impossible demorar-se amb deteniment davant d’una successió veloç d’esdeveniments o imatges”. Per als polítics, en canvi, el tedi podria ser una barrera contra l’excés de gestos i frases buides. En aquest sentit, el darrer sainet al Parlament de Catalunya indica que alguns haurien de jeure una bona estona i allargar la becaina fins a final d’any. Una migdiada no els convertiria en Churchill, però potser els faria comprendre que la desobediència des del poder –com sabem des de l’octubre del 2017– és un oxímoron que condueix a carrerons sense sortida.
 
L’oncle Baixamar recorda haver vist –quan era petit– el cotxe fúnebre tirat per cavalls que va passejar el fèretre del mestre D’Ors per tota la ciutat, un dia tebi de setembre del 1954. Llavors, el tedi va donar pas a tota una altra cosa.

Etiquetes: