27 ago 2020 El centre i la ràbia
És una història explicada dotzenes de vegades: el gir al centre del PP. Com una llegenda que es repeteix ritualment quan arriba l’estació de les pluges perquè els déus estiguin mansos. És la història interminable, el gir que gira sobre si mateix que, al seu torn, gira sobre el no-res. El centrisme dels conservadors espanyols és, en el millor dels casos, un simple oportunisme passatger –José María Aznar el 1996 per tenir el suport de CiU i del PNB– o l’efecte òptic que genera cert estil funcionarial, com el que Mariano Rajoy va exhibir a tall de moderació quietista. Ara, amb la destitució de Cayetana Álvarez de Toledo com a portaveu del PP, Pablo Casado juga a suggerir una recol·locació als raïls del centre, enèsima contorsió d’una marca política atrapada entre Vox i el que s’anomena “sentit d’Estat”.
Però l’actual PP està vacunat contra la temptació centrista. Es va construir precisament contra això i és en el seu ADN considerar que la mirada al centre és el mateix que feblesa, abandó o traïció a les essències. En el fons, i malgrat comptar amb el seu fill a les seves files, els populars d’avui no provenen d’Adolfo Suárez sinó de Manuel Fraga, així com de la refundació que va impulsar Aznar des de la FAES, entitat a la qual va incorporar alguns ex de la suarista Unió de Centre Democràtic (UCD), que van abjurar d’aquesta manera de la seva etapa en l’òrbita del centrisme. Recordem que Casado és un producte de l’aznarisme.
L’actual PP està vacunat contra la temptació centrista, es va construir precisament contra això
El 13 de setembre del 1976, al madrileny restaurant El Bodegón, queda clar que una part important de la dreta postfranquista no vol caminar pel centre polític. Són les primeres setmanes de l’Executiu de Suárez i proliferen les reunions per crear els artefactes que permetin aterrar en la futura democràcia. A la taula s’asseuen José María de Areilza, Pío Cabanillas i Manuel Fraga. Els dos primers tenen clar que cal aixecar la bandera centrista, però Fraga va a la seva, ja té pensat el seu projecte, que anomenarà Alianza Popular (AP) i que té l’objectiu d’atreure aquesta majoria silenciosa que alguns etiqueten com a franquisme sociològic. El de Villalba va per totes: compta ja amb diversos exministres de la dictadura com López Rodó, Fernández de la Mora, Licinio de la Fuente, Cruz Martínez Esteruelas o Silva Muñoz. A la dreta d’aquests quedaran només els nostàlgics més durs de l’anomenat búnquer.
El que ve després és de sobres conegut. Les primeres eleccions democràtiques les guanya la coalició UCD, artefacte creat des del poder. Es tracta d’una amalgama d’exfranquistes, democristians, liberals, socialdemòcrates i regionalistes, famílies polítiques que sempre lluitaran per controlar una maquinària inestable al servei de Suárez. Mentrestant, la dreta que articula Fraga va sumant greuges contra el líder de la transició, que menysprea sense dissimulació.
En l’etapa final de Suárez al govern de l’Estat, quan molts l’abandonen, la dreta econòmica (de la qual depenen els deutes acumulats a les campanyes electorals) i la dreta ideològica (que va perforant el partit) aprofiten l’ocasió per passar comptes amb un home que odien profundament. La derechona –per dir-ho com Umbral– veu el de Cebreros com a un traïdor, un usurpador, un nouvingut. La ràbia contra l’inquilí de la Moncloa és omnipresent, als mitjans i als despatxos. És una ràbia amb molts oficiants. Ho va resumir molt bé un col·laborador fidel de Suárez, el mallorquí Josep Melià, que va ser secretari d’Estat per a la Informació i portaveu governamental: “Mai tants, en una democràcia, no van unir els seus esforços a dreta i esquerra, des de les casernes a la premsa, per singularitzar en un home-fetitxe les punxades d’agulla del gran vudú nacional”.
La dreta que és a la base de l’actual PP mai no va refiar-se de Suárez ni va entendre aquella aposta centrista que, amb molt de nas, va desplegar audaçment un tipus carismàtic format en el partit únic del franquisme. Valgui com a mostra el que va escriure Juan Rosell Lastortras –encara no s’havia convertit en dirigent empresarial– al llibre España en dirección equivocada, publicat dos mesos abans de l’intent colpista del 23 de febrer del 1981: “El Govern no fa honor al seu nom. A Suárez se li pot dir gairebé tot menys governant. D’il·lusionista a mag; de maniobrer a equilibrista; de dretà a esquerrà. Tot menys el que realment hauria de ser: un estadista. Els homes d’Estat tenen paraula ferma i idees clares. Són conseqüents amb els seus ideals i els seus electors. Suárez, no. Pot dir que sí, i donar a entendre que no. Pot dir a uns que naps i a d’altres que cols. Quedar-se ell tan tranquil, i els uns i els altres, entre els naps i les cols, armar-se’n una com un cove. Suárez és el sí i el no. L’u, el dos i l’ics. És una travessa de catorze encerts”.
Per tot això –i per diverses raons més– el PP no és la CDU de la senyora Merkel