31 ago 2020 Puigdemontisme
Ja som al cap del carrer. Ho vam escriure a les acaballes de juliol i ara és un fet irreversible: “El puigdemontisme ja no tindrà cap mena d’oposició i podrà dictar la seva voluntat sense les resistències d’aquells postconvergents que l’accepten com a líder espiritual, però no com a amo del tros”. També vam advertir que Bonvehí no se’n sortiria, l’autoritat la té l’actiu principal d’aquest espai. Ha començat la partida final de Carles Puigdemont contra Oriol Junqueras, que es jugarà a les futures eleccions catalanes.
La realitat és que a l’expresident, contra el que sembla a primer cop d’ull, li va molt bé la ruptura solemne amb el PDECat, fins i tot comptant les dificultats de fer front als comicis vinents sense els drets electorals de la marca hereva de Convergència. El puigdemontisme necessitava, per poder llançar el seu segon coet, fer explícita (a so de bombo i platerets) l’abjuració de Puigdemont respecte de la casa mare que el va convertir en polític i alcalde de Girona. A Junts per Catalunya el xoc amb el PDECat li permet subratllar l’argument que més repeteixen: que són una cosa nova que no té cap lligam amb aquells que van governar la Generalitat durant vint-i-tres anys.
A l’expresident, contra el que sembla a primer cop d’ull, li va molt bé la ruptura solemne amb el PDECat
Aquest plantejament –tan clar sobre la pissarra de Waterloo– té dos problemes. El primer és que, si no hi ha un gir de guió inesperat, Artur Mas abonarà (sense entusiasme) la marca de Puigdemont i deixarà els de Bonvehí a la seva sort, perquè el president del 9-N no vol ni pot enfrontar-se al president de l’1-O, que ell va posar a dit quan va fer un pas al costat; la paradoxa és que el suport de Mas a JxCat no ajuda a reforçar precisament el missatge que el puigdemontisme és una ruptura inequívoca respecte dels hereus del pujolisme. El segon problema és la diversitat de punts de vista entre els alcaldes, regidors i quadres locals postconvergents, atrapats en una batalla per a la qual no estaven preparats; amb tot, Puigdemont es beneficiarà de les inèrcies de la tradició presidencialista de l’univers convergent.
En prendre possessió com a president, el gener del 2016, Puigdemont va dir que “aquesta serà la legislatura d’un període excepcional, de postautonomia i de preindependència”. En aquests moments, costa de dir on som, però és clar que la república només existeix en els discursos voluntaristes d’alguns.
I aquell període excepcional s’ha convertit avui en el no future de la Covid-19. Però l’encanteri persisteix. El puigdemontisme anuncia ara com a gran estratègia “la confrontació intel·ligent”, un mantra buit que pretén mantenir viva la promesa d’una via unilateral.
Tan cert és que Puigdemont és un bon candidat que sap tocar la corda emocional com que la Catalunya actual té unes preocupacions molt diferents a les del desembre del 2017, quan el presidenciable exiliat (que va prometre tornar si era elegit) va ser el preferit de l’electorat independentista. L’èpica del puigdemontisme aviat haurà de confrontar-se amb les incerteses i temors que provoca la pandèmia en la societat catalana (indepes inclosos). El marge per a la poesia serà escàs.