ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | El mercat del pragmatisme
6389
post-template-default,single,single-post,postid-6389,single-format-standard,mikado1,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

03 set 2020 El mercat del pragmatisme

Va semblar, a partir del 2012, que el pragmatisme era una nosa. El mercat de la il·lusió (on competien l’independentisme i els fills del 15-M) es basava en la convicció que l’statu quo podia ser transformat perquè es donaven “les condicions objectives” (no ho deien així, esclar) per superar (o per enfonsar) els marcs construïts durant la transició. Sobiranistes i podemites compartien part del diagnòstic: el règim del 78 està afectat d’aluminosi i això és una oportunitat per a les noves generacions que no se senten obligades pels consensos anteriors. En un cas, per buscar una secessió pactada (amb procediment a l’escocesa) i, en l’altre, per abordar un reformisme regenerador, republicà (en els dos sentits del terme) i deslligat dels equilibris que havien mantingut el PSOE i el PP.
 
Els dirigents de l’independentisme i el grup impulsor de Podem se sentien –paradoxalment– més pragmàtics que ningú, el context immobilista ho feia possible. Davant d’una realitat estàtica, la imaginació és probablement el més pràctic. Cal fer memòria. El no solemne de Rajoy a parlar d’un nou pacte fiscal per a Catalunya va certi­ficar que la sobiranització del catalanisme era el camí més pragmàtic, si es volia evitar la fi de l’autogovern. En paral·lel, el fracàs de les polítiques de Zapatero, considerades més epidèrmiques que de canvi profund, va donar ales a Iglesias i els seus per organitzar una esquerra “nova”, que –atenció– no volia ser testimonial ni una crossa dels so­cialistes.
 

A les properes eleccions catalanes apareixerà l’eix de la governabilitat, arran de l’impacte de la Covid-19

 
L’Executiu de coalició amb el PSOE (i, sobretot, la repetició de les eleccions generals) ha fet aterrar Podem en el realisme més descarnat. Els fills del 15-M seuen avui al Consell de Ministres i han de prendre grans dosis diàries de til·la i d’Almax per aguantar algunes decisions que són als antípodes del que havia estat l’agenda de la seva il·lusió, ja sigui el blindatge acrític de la monarquia o el fet de considerar la carrera de Martín Villa com un patrimoni de l’Estat. L’independentisme, que ja governava la Generalitat, només va abraçar el realisme a partir dels fets d’octubre del 2017: la repressió del referèndum unilateral, l’aplicació del 155 i el judici i condemna dels dirigents del procés. Cal remarcar que aquest realisme no ha arribat a tots els actors de la mateixa manera ni amb la mateixa intensitat. Òmnium, ERC i una part dels postcon­vergents han modificat clarament la seva anàlisi (i la seva estratègia) mentre l’ANC, JxCat, Puigdemont, Torra i la CUP mantenen la promesa de temptativa unilateral i de momentum . És significatiu que la pandèmia no hagi influït gaire en els que es neguen a punxar la bombolla del secessionisme màgic.
 
He fet servir el terme realisme com a sinònim de pragmatisme. Però, en puritat, no són el mateix. El pragmàtic és algú que actua buscant solucions i sortides factibles mentre el realista és aquell que, al marge de les seves actuacions, intenta no confondre la dimensió de l’ideal (i de la il·lusió) amb la dimensió exacta del terreny de joc on aquest ideal ha de concretar-se. No tots els pragmàtics pensen el mateix, per bé que tinguin coincidències concretes. Per exemple, Oriol Junqueras ha avisat Carles Puigdemont que una confrontació amb l’Estat “en les condicions actuals” conduiria a “perdre”; vet aquí un cas de pragmatisme que parteix d’una lectura realista de les febleses i fortaleses presents de l’independentisme. També podem qualificar de pragmàtic l’exconseller Andreu Mas-Colell, que, en un article recent a l’ Ara , ha explicat que “sense la possibilitat de convalidació europea, Catalunya no serà independent” i ha remarcat que “Espanya, monàrquica o republicana, no acceptarà sota cap circumstància la separació de Catalunya”. Però el pragmatisme del que va ser conseller d’Economia del Govern Mas va més enllà de l’estratègia sobiranista i qüestiona l’objectiu d’aquest moviment, a partir d’un realisme molt diferent del que ara exhibeix el líder d’ERC. El que per a Mas-Colell és una realitat històrica que mai podrà ser transformada per a Junqueras és una entitat que pot sotmetre’s a les regles del conflicte polític i la democràcia. Resignació versus voluntarisme?
 
Les properes eleccions catalanes no seran només una competició entre independentistes unilateralistes i independentistes gradualistes, o un combat entre el PSC i tots els partits que propugnen la independència. Serà també –i aquesta és una novetat interessant– un mercat on s’oferiran diferents pragmatismes, amb punts de partida i d’arribada diversos, la qual cosa generarà una notable rivalitat en el tercer eix, el de la confiança-desconfiança en la gestió. És sabut que el votant català fa la seva tria a partir de combinar l’eix ideològic (dreta-esquerra) i l’eix nacionalitari, però aquesta vegada apareixerà amb molta força –em sembla– el tercer eix, el de la governabilitat, arran de l’impacte de la Covid-19. En aquest escenari és on pot tenir transcendència especial la ruptura definitiva de l’espai postconvergent en diverses marques, des de la sublimació del xoc permanent a la rectificació neopujolista.

Etiquetes: