ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | El poble, a casa
6400
post-template-default,single,single-post,postid-6400,single-format-standard,mikado1,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

11 set 2020 El poble, a casa

Durant la jornada d’avui “el poble” de l’independentisme és una absència significant. Perquè la majoria es quedarà a casa. Per força major. La massa sobiranista hi és, però habita ara en el fora de camp. El procés porta malament el fora de camp, perquè el que millor ha fet (l’únic) és representar una revolta, que no és el mateix que fer-la. Els seus dirigents han pagat un preu molt alt per aquest teatre.
 
Treure gent al carrer, la gran carta del nou independentisme. Manifestacions multitudinàries pacífiques (tret de l’exorcisme en flames d’Urquinaona) i un relat que enganxa fàcilment, els dos èxits del procés. Des del 2012, cada Onze de Setembre ha estat una prova d’esforç per demostrar que una majoria (menys, a les urnes) vol divorciar-se de l’Estat espanyol. I per demostrar-se que la bicicleta continua rodant. Performances per al Guinness, sempre obsessionades amb “l’estètica” i “l’originalitat”, som el país de Gaudí i del noucentisme. Aquesta Diada, la Covid-19 aconseguirà el que Madrid no ha obtingut ni a cops de porra: frenar i empetitir la mobilització independentista.
 
Amb els partits a matadegolla i els líders amarats en retrets, sortir al carrer aprofitant la festa nacional era i és un bany d’autoestima i un ritual per exigir la ficció de “la unitat”. No podrà ser. És temps de guaret. La cosa ve de lluny. El catalanisme modern neix amb la política de masses, és una contracultura que aspira a convertir-se en poder. I l’any 1977 es va forjar el mite d’“un milió de segadors”. El carrer, imprescindible. Chaves Nogales recull el que es diu després de la manifestació que, el 1936, rep Companys quan surt de la presó: “Al nostre poble l’entusiasmen aquestes grans parades de la ciutadania. No sap passar molts mesos sense provocar-ne alguna. Però potser entre una i una altra, encara que només existissin tres o quatre mesos, algú hauria de preocupar-se d’omplir el temps amb una tasca que potser no sigui del tot supèrflua: la de governar, la d’administrar, la de fer pel poble alguna cosa més que oferir-li l’ocasió i el pretext per a aquests espectacles enlluernadors”.
 
Com compensarà l’independentisme aquesta absència? Amb la sobreactuació de Torra, Paluzie i els que enyoren el momentum màgic. I amb el constant inter-canvi de cops de puny entre uns i d’altres.

Etiquetes: