ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Esmena parcial d’ERC
6403
post-template-default,single,single-post,postid-6403,single-format-standard,mikado1,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

13 set 2020 Esmena parcial d’ERC

No pot ser fàcil ni còmode, però és indispensable: l’autocrítica independentista del procés, que ja ha començat i mereix ser escoltada. Oriol Junqueras i Marta Rovira proposen ara la seva revisió dels fets en un llibre breu – Tornarem a vèncer (I com ho farem) – que és també la “proposta estratègica” republicana per als nous temps i les eleccions vinents. Aprofito per dir –un cop més– que és significatiu que no hi hagi autocrítica feta per dirigents del PP i del PSOE o per periodistes de Madrid ni figures destacades del poder estatal.
 
Junqueras i Rovira ofereixen un diagnòstic que abjura del “com pitjor, millor” i que representa una esmena parcial però clara del procés. És un exercici valent i honest, una rectificació del procediment, no de l’objectiu. Hi ha dues idees que presideixen la seva reflexió: l’independentisme necessita més musculatura social i, sobretot, ha de créixer a les grans ciutats metropolitanes. Ho resumeixen així: “Sent majoria és molt difícil aconseguir la independència democràticament. Sense ser majoria és impossible”. Pur sentit comú; llàstima que no s’escoltés els que van avisar d’aquestes obvietats
 

Junqueras i Rovira abjuren del “com pitjor, millor” en la seva autocrítica del procés

 
La principal lliçó que extreuen Junqueras i Rovira del procés és que la complexitat de ­Catalunya és superior a la que havien previst. Sobre aquesta qüestió hauria de girar –al meu parer– el debat de fons de l’independentisme a partir d’ara, també entre aquells que –com passa amb JxCat i l’ANC– encara no volen obrir el meló de l’autocrítica. Ara, per bussejar en aquesta complexitat caldria revisar una estratègia que és el gran motor d’ERC: la conversió de ciutadans metropolitans a l’independentisme mitjançant “l’exemplaritat” i “el bon govern”. No només perquè governar amb eficàcia sempre és complicat (que li ho preguntin als consellers de Salut i de Treball i Afers Socials), sinó perquè els republicans continuen subestimant el pes de les lleialtats d’una part de la població catalana a la idea d’Espanya. Dit d’altra manera: a cap lloc està escrit que la gestió eficient fabriqui automàticament partidaris de la secessió, encara que ERC creixi en vots al cinturó roig.
 
També sorprèn que la qüestió de la violència no mereixi una reflexió més detallada per part de Junqueras i Rovira, més enllà de constatar que van ser ingenus per pensar que “no serien capaços d’arribar a aquests extrems contra un moviment estrictament pacífic i democràtic”. Altres aspectes clau, com l’impossibilitat de fer efectiva la desobediència des de la tecnoestructura de la Generalitat, no passen pel seu sedàs.
 
A l’hora de fer propostes, Junqueras i Rovira aposten amb bon criteri per mantenir la via d’un referèndum pactat a l’escocesa (que sembla que es dona per fet que no es pot perdre). Però tampoc renuncien a un escenari unilateral, si Madrid aparqués la qüestió sine die. Aquest doble carril (el mateix d’abans de l’octubre del 2017) s’entén com a mecanisme de pressió, però planteja un gran problema: apuntala la promesa del momentum i la creença en una independència “per desbordament”, que precisament són els missatges-força dels competidors d’ERC, Puigdemont i els cupaires.

Etiquetes: