ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Tothom vol fer el cim
6407
post-template-default,single,single-post,postid-6407,single-format-standard,mikado1,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

15 set 2020 Tothom vol fer el cim

Cues al cim de la Pica d’Estats per fer-se la foto al costat de la creu. No parlem d’un centre comer­cial dissabte a la tarda, ni de l’entrada a un gran concert d’una estrella pop, ni de les parades de Sant Jordi on els autors més populars van firmant llibres. La muntanya igual que el passeig de Gràcia. Servo memòria del temps en què els alpinistes eren una minoria selecta connectada amb el secret del món. El germà gran del meu amic Josep Maria era com un Madelman, que “lo pueden todo”: feia cims importants. Parlo dels setanta, quan de la càmera fotogràfica en ­dèiem màquina de retratar i quan ningú demanava préstecs per fer vacances.
 
Avui tothom porta un Edmund Hillary dins, tothom s’atreveix a fer excursions per l’alta muntanya, fins i tot molta gent que no té cap mena de preparació. La redescoberta –diguem– de la natura després del confinament ha generat un efecte rebot i un efecte crida que, combinats i animats per la propaganda de la vida sana, contribueixen a saturar alguns espais naturals, especialment durant els caps de setmana. Per ser exactes, deu ser “la crida del bosc” per dir-ho amb el títol de la novel·la de Jack London. Tot això té poc a veure amb l’excursionisme, és un altre negoci: es tracta de viure una “expe­riència” i deixar-ne constància compulsivament. El món com a parc temàtic on anar fent fotos que penjarem a les xarxes socials, ja sigui Port Aventura, la Pica d’Estats o la panxa del bou.
 

El món com a parc temàtic on anar fent fotos que penjarem a les xarxes socials

 
La meva teoria de butxaca –pendent d’un estudi empíric que ofereixo a algun mecenes– és que la dèria dels alpinistes sobtats neix de dues forces imparables que estan remodelant l’individu: Instagram i les grans cadenes de roba i material esportiu (establiments que ens animen a creure que la simple compra d’un producte ens atorga facultats físiques extraordinàries). Jo mateix, en un moment de gran entu­siasme, vaig adquirir uns bastons de senderisme i he de confessar que, fent-los servir, vaig sentir-me com l’Indiana Jones. El genoll dret em va recordar que no ho soc.
 
Siguem pràctics: si la vostra fantasia és imitar el personatge romàntic que apareix a la pintura de Caspar David Friedrich titulada El caminant sobre el mar de boira , val més que oblideu la ­natura i aneu a passar l’estona al centre comercial La Maquinista, allà tot us serà més fàcil. La gent va per tot arreu, no hi ha res a fer. Tenim dret a quei­xar-nos de l’accés de les masses a una na­tura que, abans, era un escenari ­exclusiu per a quatre? No ho sé. Després del confinament, he relativitzat molt les bondats del món exterior, ­perdoneu-me.

Etiquetes: