ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | El terç final
6478
post-template-default,single,single-post,postid-6478,single-format-standard,mikado1,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

03 nov 2020 El terç final

El vell que sereu no és mai com l’havíeu imaginat. Això no sé si és bo o dolent, ja m’ho direu. Ho afirmo amb rotunditat perquè, tot i no militar encara en la senectut, em preocupen més les residències d’avis que els jardins d’infància. Excepte el meu amic X (que va pactar un dia amb el diable i la cosmètica reparadora, i ara sembla el fill d’ell mateix), tots anem sumant arrugues, bosses als ulls i cabells blancs (els calbs poden dissimular) sense cap esforç. M’ho confirma el cas de l’actor Hugh Grant, que ja en té seixanta i sortia retratat ahir a les pàgines d’aquest diari. El britànic també se’ns ha fet gran i és estrany, perquè anava destinat a ser eternament com els personatges escumosos de les comèdies que l’havien popularitzat: un jove falsament despistat que sedueix amb la seva capacitat per sortir i entrar dels problemes vitals com qui fa surf. Res de res: l’actor li explica a l’entrevistador que “sovint soc al meu llit enmig de la nit pensant que soc al terç final de la vida”. Una confessió de boomer que molts compartiran i que és també assumible -d’alguna manera- per aquells que vam néixer una mica més tard.
 
A la foto del diari, hi veiem un Grant que no sembla haver sucumbit als miracles del photoshop. És el retrat d’un home que envelleix amb naturalitat, l’evolució suau d’aquella estampa del bordegàs que interpretava faules amables quan encara no ens havia tocat la crisi econòmica global que va capgirar-ho tot. El primer ministre que va encarnar a Love Actually és un dels papers més absurds (per inversemblant) i més memorable de la seva carrera, un Boris Johnson de la Señorita Pepis que anticipava el futur en clau involuntàriament satírica (o com si els Monty Python adaptessin Els Pastorets de Folch i Torres sense avisar la parroquia). A la pàgina anterior, hi trobem la foto de Sean Connery, exemple sensacional d’algú que va saber envellir amb gran elegància. Ara, l’escocès recentment traspassat no feia pinta d’imitar el seu col·lega anglès en això de passar-se la nit pensant que havia arribat “al terç final de la vida”. Això no fa gens per algú tan poc metafísic com James Bond.
 
Volia acabar aquest paper demanant-me si el confinament accelera o retarda l’envelliment, però no puc, perdoneu-me. Acabo de saber que s’apuja la quota mensual dels autònoms, una mesura prevista inicialment per al gener. La notícia m’ha posat a sobre cinc anys de cop. Des d’ara, ajagut al llit, per la nit, el meu pensament és aquest: per a molts, el terç final de la vida serà meravellós.

Etiquetes: