11 nov 2020 Tornen les bullangues?
Vaig veure la pintada en una paret fa pocs dies: “Que cremin els carrers”. Em vaig aturar i vaig llegir-la dues vegades, potser tres. La frase, clam desficiat i alhora imperatiu, no anava signada per les sigles de cap organització. Res de res. Un crit anònim: “Que cremin els carrers”. Vinga, foc a la barraca. La síntesi d’un programa polític nihilista per a la nostra època, trufada d’un malestar cada dia més intens, sobretot arran dels efectes econòmics i socials de la pandèmia, als quals cal afegir la desconfiança vers els nostres governants. Només cal pensar en el desastre dels ajuts als autònoms gestionats pel Govern de la Generalitat o en la deixadesa de l’Executiu central a l’hora de pagar els ERTO mitjançant el SEPE. És fàcil entendre que moltes persones suspenguin els polítics responsables de fer que les coses rutllin.
Amb tot, vivim temps civilitzats i hem d’alegrar-nos-en. La paciència del ciutadà és molt alta i, malgrat algunes excepcions arrauxades o clarament vandàliques, el malestar –convertit sovint en irritació i en indignació– no acaba quallant sempre en aldarulls, com ha passat en altres moments de la història. Per ara, és vàlida aquella dita segons la qual “la processó va per dins”. Catalunya, i concretament Barcelona, ha estat escenari de tota mena de protestes, avalots i rebomboris, sovint d’una violència considerable. Potser no en tenim memòria i per això idealitzem la nostra manera de fer. Després de pestes i epidèmies, no era estrany que es produïssin aixecaments, promoguts per aquells que tenien menys a perdre. Al segle XIX, la capital catalana va ser notícia diverses vegades pels motins urbans que convertien els carrers en veritables camps de batalla. La tendència culmina entrat el segle XX amb la Setmana Tràgica. El xoc entre les classes populars i els poders era freqüent. La violència –a cavall de la gana, la malaltia, l’explotació– posava en primer pla els conflictes socials i polítics de fons d’un país que arribava a la modernitat amb una sabata i una espardenya. La violència d’antany era d’un calat avui inimaginable, que converteix –per comparació– la batalla d’Urquinaona de l’octubre de l’any passat –per posar un exemple recent– en un esbarjo de parvulari.
Els agreujats d’avui s’abstindran o votaran les opcions extremistes amb solucions immediates
Les bullangues que van tenir lloc a Barcelona entre 1835 i 1843 van deixar una forta empremta en la mentalitat vuitcentista. L’historiador Jordi Casassas explica que aquests disturbis greus van ajudar “a concretar les identitats de classe, atès que el contrast entre unes i altres es demostrà com un poderós factor identitari”. Durant la bullanga de 1835, assassinen el general Bassa, que exerceix de governador militar, i provoquen incendis en algun convent, cases de propietaris i la moderna fàbrica el Vapor dels Bonaplata. El cos del general, per cert, és llançat a la foguera. Us ho podeu imaginar? La bullanga del 1842 va acabar amb el bombardeig de Barcelona ordenat pel general Espartero i una repressió a gran escala. que es va repetir l’any següent. Segons Josep Termes, expert en el moviment obrer, aquestes bullangues i el republicanisme federal entre 1840 i 1873 s’han de veure “com una oposició popular urbana, no burgesa; com una proposta de les classes subalternes contra el poder creixent de la burgesia conservadora i de l’aparell de l’Estat centralista”. El catalanisme es veurà travessat, des del seu naixement, pels antagonismes de classe i per la por als carrers que cremen.
Ha plogut molt des de mitjans del XIX. Les condicions objectives –per dir-ho d’una manera clàssica– de llavors i les d’ara són absolutament incomparables. D’entrada, i malgrat la precarietat i les noves desigualtats, gaudim d’un Estat de benestar que –amb més o menys eficàcia– fa de xarxa. Només cal pensar en la cobertura sanitària universal per adonar-nos que el dia a dia dels nostres besavis i rebesavis no tenia res a veure amb la nostra existència, fins i tot quan aquesta està amenaçada per l’atur i per la pèrdua de poder adquisitiu. De totes maneres, el fet substancial que separa el malestar d’antany i el malestar present és el canvi del que anomenem subjecte històric: els proletaris desemparats dels temps de Maria Castanya són avui les classes mitjanes empobrides i sotmeses a la sospita que l’impacte de la pandèmia no fa més que accelerar un procés que havia començat amb la crisi global que arrenca el 2008.
Els obrers i menestrals que prenien part en les bullangues s’arriscaven perquè intuïen que només el xoc trencaria la dominació injusta que els condemnava a una vida de foscor; en l’actualitat, l’autònom que viu al dia, el jove lligat a un salari exigu que no li permet anar-se’n de casa dels pares i l’aturat madur que troba totes les portes tancades són figures atrapades en la perplexitat, la fatiga i la potencial desafecció. Abans que impulsar un rebombori del pa mitjançant les xarxes socials, els agreujats d’avui s’abstindran o –atenció– tal vegada votaran les opcions extremistes que prometen solucions immediates. Els carrers no cremaran, potser ho faran les urnes.