ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Turista a la Vall d’Aosta
6438
post-template-default,single,single-post,postid-6438,single-format-standard,mikado1,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

22 nov 2020 Turista a la Vall d’Aosta

L’estiu del 1956 Jordi Pujol i Marta Ferrusola aprofiten el viatge de noces per fer turisme polític. Són així. Agafen el cotxe fins al nord d’Itàlia. Després de visitar la localitat d’Ivrea –on l’hereu Olivetti promovia un experiment de reformisme social únic–, la jove parella arriba a la Vall d’Aosta, autonomia de parla francesa dins de l’Estat italià i, posteriorment, passa a la part del Tirol de sobirania italiana i llengua alemanya, regió fronterera amb Àustria, país que també visiten, així com Alemanya. És un moment clau de la construcció de Pujol per part de Pujol. Vol trepitjar l’Europa que no surt als mapes. La complexitat.
 
Conèixer la política de la Vall d’Aosta marcarà Pujol profundament. Allí descobreix que uns autonomistes de centre (catòlics desmarcats de la Democràcia Cristiana dirigida des de Roma) governen amb comunistes i socialistes les institucions de la regió, tots ells posen al davant el fet diferencial en l’eix ideològic. Aquell compromís transversal –anterior al “compromís històric” promogut durant els anys setanta per Berlinguer– serà inspirador per al futur.
 
Abans i després d’aquests viatges, Pujol llegeix la teoria que explica la pervivència de realitats com la Vall d’Aosta, el Tirol del Sud, Flandes o Catalunya. Pujol estudia Herder però també Renan. No vol ser un nacionalista a l’antiga, va més enllà del romanticisme alemany. El francès Renan fa de contrapès, perquè posa la voluntat i el consentiment al centre del problema: la nació és un plebiscit quotidià.
 
El món canvia, les velles doctrines s’han de llegir a la llum de les noves idees: el marxisme, el personalisme, el comunitarisme. Pujol agafa el millor de cada pàgina. Fa una síntesi per explicar i explicar-se el que Josep Termes anomena “el miracle” d’una Catalunya nacionalment viva. Herder més Renan. A Madrid, a ulls de certs sectors, Catalunya és una anomalia. Passen els anys: la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut pretén esborrar l’anomalia.
 
El març del 2014, quatre mesos abans que confessi que ha tingut diners no declarats a l’estranger, Pujol fa una conferència sobre Herder i Renan. Hi explora fonaments teòrics per al dret a decidir, un lema d’èxit del procés. Ara, després d’anys de mort civil, Pujol trenca el silenci que es va autoimposar amb el daltabaix. Sap que el món parla d’identitat, globalització i nacionalismes, i no es resigna a ser-ne només espectador, el que va dir fa sis anys encara és vàlid. Com va escriure Josep Ramoneda, el líder retirat enfoca els debats de fons amb més lucidesa que la majoria de polítics. Pujol es reivindica en les idees: contra una part d’ell mateix, els seus fantasmes, i els Pujol.

Etiquetes: