ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Viatges en el temps
6419
post-template-default,single,single-post,postid-6419,single-format-standard,mikado1,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

01 des 2020 Viatges en el temps

Que el temps podria ser com una porta giratòria és cosa que hem sabut sempre sense necessitat de ser fans de telesèries com Doctor Who o El ministerio del tiempo. Que Joan Laporta torni a optar a presidir el Barça ens fa sentir alhora més joves i més vells: joves perquè l’any 2003 –quan va guanyar les eleccions– encara ho érem i vells perquè ens hem begut disset anys d’un sol glop i hem assumit –com deia el poeta– “que la vida iba en serio”. Es pot rebobinar? Es pot tornar al passat? Es poden ­repetir “els millors anys de la nostra vida”? No li ho demano a Laporta, m’ho pregunto jo i, de passada, a vosaltres, estimats lectors. Es pot trepitjar la Lluna dues vegades?
 
L’any 2003 va ser un moment de grans canvis. Una sacsejada. Uns mesos després que Laporta arribés a la presidència del Barça contra tots els pronòstics (es va dir que allò havia estat “una derrota dels instal·lats”), es va constituir un govern d’esquerres a la Generalitat (conegut com a tripartit) després de vint-i-tres anys de presidència de Jordi Pujol. Aires nous. Pasqual Maragall, amb el suport de republicans i ecosocialistes, va demostrar que l’alternança a Ca­talunya era possible, per bé que havia trigat. I Joan Laporta va aixecar la bandera d’una nova generació.
 

Que Laporta torni a optar a presidir el Barça ens fa sentir alhora més joves i més vells

 
Es repartien cartes i el llenguatge canviava. Després dels comicis generals del 2004, celebrats enmig d’una gran commoció pels atemptats gihadistes de Madrid, Zapatero va arribar a la Moncloa. Aznar quedava enrere i alguns intentaven fer real aquell ­eslògan del Maig francès: “La imagi­nació al poder”. Inicialment, el laportisme va proveir la societat catalana –una part activa d’ella– d’un relat optimista que defugia la resignació i el fatalisme. El primer Laporta semblava tenir la clau d’un èxit que transcendia els anhels dels culers, havia trobat un estil que suggeria una catalanitat feliç, moderna i descarada.
 
Laporta torna. Però no hi ha cap semblança amb el 2003. Ens hem fet grans i hem descobert que no n’hi ha prou amb la imaginació, això és condició necessària, però no suficient. Avui, la màquina del temps ens podria portar al 1975 o el 1976, quan vaig sentir per primer cop l’expressió “soroll de sabres”. Més de setanta comandaments de l’Exèrcit de Terra a la reserva han firmat una carta al Rei en la qual, copiant la fraseologia de Vox, carreguen contra el Gabinet de Sánchez i parlen de “deteriorament” del país i de “descomposició de la unitat nacional”. Gràcies a aquest personal em sento com un nen que mira el funeral de Franco per la tele.

Etiquetes: