ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Batalla per l’autenticitat
6552
post-template-default,single,single-post,postid-6552,single-format-standard,mikado1,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

28 des 2020 Batalla per l’autenticitat

El candidat serà autèntic o no serà. Com més complexa es fa la rea­litat, més temptats estem de caure en la simplificació, que és una màquina d’entusiasme. Enmig d’una situació delicada –pels efectes de la pandèmia i pel postprocés– sembla que la distància entre el discurs i els fets hauria de ser poca, per a tothom. Si aquesta premissa fos indiscutible, la pròxima campanya catalana seria una funció regida per un esforç de claredat i refredament del biaix emocional. Però res garanteix que les coses es desenvolupin així, la situació dels presos polítics no hi ajuda precisament.
 

El 14-F ens dirà si una majoria de catalans estan disposats a punxar la bombolla del narcisisme pal·liatiu

 
Els comicis de desembre del 2017 van estar marcats pel trauma col·lectiu posterior a l’1-O, el 155 i la presó i l’exili dels dirigents del procés. Per bé que som en un clima molt diferent al de llavors, i per bé que les preocupacions vinculades a la Covid-19 impregnen les nostres actituds, ens podem trobar que el 14-F sigui la batalla per l’autenticitat. Dins del bloc independentista, JxCat ha donat prou pistes sobre el seu argument principal: nosaltres encarnem l’autenticitat del procés i us demanem que ens feu confiança per culminar-lo; el fet que Puigdemont torni a ser el cap de llista reforça aquest relat. A l’altre bloc, Cs intentarà frenar la trompada presentant-se com la marca més autèntica contra els secessionistes.
 
ERC i el PSC tenen un problema semblant. Els republicans i els socialistes han de fer arribar als electors un missatge que sigui prou atractiu per anul·lar la pregunta sobre l’autenticitat en benefici d’una altra qüestió, més potent. Per als d’Iceta, això és més fàcil: es tracta de vincular la seva oferta a l’estabilitat, la seguretat i una certa normalització de la vida pública, en connexió amb l’Executiu de Sánchez. En canvi, Aragonès haurà de salpebrar el seu possibilisme amb alguna picada d’ullet als electors que dubten (aquest cop són molts, segons les enquestes) entre ERC, JxCat i la CUP.
 
El filòsof Byung-Chul Han escriu que “la pressió per ser autèntic mena a una introspecció narcisista, a ocupar-se de manera permanent de la pròpia psicologia”. Si ho traslladem al nostre cas, resulta que l’independentisme que diu que és més au­tèntic té escasses possibilitats de captar votants fora del bloc, no hi arriba, viu entotsolat. A La desaparición de los rituales , aquest pensador coreà explica que “la cultura de l’autenticitat porta una desconfiança cap a formes ritualitzades d’interacció. Només són autèntics els sentiments espontanis, és a dir, els estats subjectius”. Això explica la dinàmica de JxCat a Madrid, contrària a les servituds dels acords amb el Gabinet central, que presenta sempre com a sospitosos i, per tant, incompatibles amb l’autenticitat i puresa que desitja projectar.
 
La comunicació digital –diu Han– està dominada per les passions i dona lloc a una política emocional. La retòrica solemne del “tot o res” creix en aquest substrat. Ara la política “és raó i mediació”, convé recordar-ho. Les eleccions del febrer ens diran si una majoria de catalans està disposada a punxar o no –finalment– la bombolla del narcisisme pal·liatiu.

Etiquetes: